28 de febrer 2006
Entrevista a Albert Sànchez Piñol
“Si a la bústia m’arriba una carta amb l’adreça equivocada l’obro immediatament”
Albert Sànchez Piñol és antropòleg i escriptor. L’any 2002 va publicar "La Pell Freda”, novel·la que s’ha traduït a més de 30 llengües. Piñol té 41 anys, va néixer a Barcelona i reconeix que té més fòbia social que els escarabats. Tot i això, durant una tertúlia literària a Granollers, va acceptar de respondre'm algunes preguntes. Ell mateix ha escrit les respostes. I és clar, no m’he atrevit ni a corregir les faltes d’ortografia.
Escriure llibres permet seduir més a les dones?
Jo diria que qui vulgui lligar el que ha de fer és anar a un gimnàs.
De què t’ha servit escriure llibres?
Jo he estat molt afortunat. Gràcies a l’èxit dels meus llibres he pogut deixar de banda la meva feina habitual: la redacció d’enciclopèdies temàtiques. Ara puc escriure el que vull. Fixa’t si m’ha anat bé que fins i tot tinc temps per a la bona obra diària i així resoldre el treball d’assignatura a un estudiant de periodisme.
T’agrada escoltar dissimuladament de què parla la gent al teu voltant?
Que si m’agrada??? Jo sóc un d’aquells xafarders tan compulsius que si a la bústia m’arriba una carta amb l’adreça equivocada l’obro immediatament. Però crec que la pregunta es refereix a les vinculacions entre la meva xafarderia i la meva literatura. No. D’això res de res. Com deia aquell, “el meu regne no és d’aquest món”. Tot i així, recordo un dia. Era al metro i al meu costat seien dues dones que parlaven d’un llibre. Pel que vaig sentir, l’argument tractava d’un individu enamorat d’una dona que en realitat no existia. Vaig parar l’orella, és clar. Però van baixar a la següent estació! Per què no els vaig preguntar el títol? Em van fallar els reflexes. En altres paraules: és possible que Pandora al Congo sigui el plagi d’un llibre que mai he llegit...
Què opines dels premis literaris?
En bona part jo sóc un producte dels premis literaris. Em refereixo als premis locals, de petita escala. Durant una bona temporada em treia un sobresou amb aquests concursos de 50, 100, 150 peles. En vaig arribar a guanyar una pila! I vulguis que no, t’animen. Pots estar segur que aquests premis estan dirigits per l’ànim més honest i desinteressat. És lògic que no tinguin espai als mitjans, però també és una llàstima perquè ajuden a conformar una xarxa cultural invisible, però sòlida. Per la resta, qualsevol pot entendre que la majoria dels premis amb dotació econòmica milionària tenen tant a veure amb la literatura com la Coca-Cola amb la set.
Quin és el millor moment del dia per escriure?
Jo més aviat sóc ocell de nit. Però va com va. M’agradaria tant ser un escriptor disciplinat! En el fons escriure no és res més que un estat mental, i jo mai he après a domesticar-lo.
Què acostumes a fer en el teu temps lliure?
Sóc el campió del món d’un joc d’estratègia militar per xarxa, dissenyat per un dels assessors de Karpov. (El campió d’escacs). La veritat és que no té massa mèrit: en tot el planeta només som entre cinc i déu jugadors. La final de l’any passat la vaig guanyar contra un nano de Singapur. Ara hi ha un nou participant molt bo, de Letònia o Lituània, no me’n recordo. Però me’l pelaré igual. Segur.
La modèstia és un defecte?
El defecte és la modèstia falsa. Una modèstia excessiva pot ser molt irritant, sí.
Pots dir-me algun defecte i alguna virtut de la societat d’aquí i ara?
La hipocresia. Estem tan satisfets de nosaltres mateixos! I al mateix temps el vici nacional és un verb: rondinar. Som com aquella mosca que no entendrà mai que no pot accedir al paisatge anhelat perquè no veu el vidre contra el que topa. D’altra banda, Montaigne deia que la finalitat de la política és evitar la guerra civil. (Aquest aforisme pot perfeccionar-se eliminant-li la paraula “civil”). Això em fa pensar que, paradoxalment, la hipocresia també és la nostra gran virtut, perquè amaga els conflictes. Ai, senyor.
Què has après a la universitat?
A la meva època la facultat d’antropologia era un pou podrit. La immensa majoria de professors que em van tocar, un abisme de nul·litats. L’alumnat no passava de ser un obstacle entre ells i la nòmina. Vaig arribar a tenir una professora incapaç de pronunciar dues frases seguides sintàcticament correctes. I no és cap metàfora! El més escandalós de tot era que feien servir la ideologia —una nebulosa vagament “progressista”— per justificar la seva desídia i incompetència. Atiaven les vagues d’estudiants. Però per què? Per estalviar-se un dia de feina! Naturalment, aquests eren els mateixos que exigien la “solidaritat” dels estudiants davant de qualsevol reforma que pogués afectar-los. Buf! Recordo un cas que encara em fa mal, durant els cursos de doctorat. Hi havia un parell de nanos de Costa Rica, molt trempats. Bé, per a ells els estudis no eren cap broma. Eren d’una extracció social molt humil, estaven becats i necessitaven tornar amb un expedient brillant o perdrien la seva feina. Ho vam parlar i vaig entendre la seva situació. Com que en aquella assignatura només podien adjudicar-se dues matrícules d’honor em vaig retirar elegantment de la, diguem-ho així, competició acadèmica. Al final del curs era e-vi-den-tí-ssim que havien fet els millors treballs, les millors exposicions, tot. A més, et trencava el cor veure que sacrificaven una part del seu preciós temps afegint-se a reivindicacions estudiantils que no els afectaven, per pura solidaritat. (Em sembla recordar que estaven afiliats al partit comunista d’allà, o alguna cosa així). Creus que els hi va servir de res? La mala puta que duia l’assignatura era una tarada total. (Aquesta no és la mateixa de la sintaxi penosa. Aquesta de cada quatre paraules que pronunciava una era “¿bueno?”. Un dia, per avorriment, vaig comptar els “¿bueno?” fent palets amb un boli i en quaranta-cinc minuts me’n van sortir setanta-dos. Escoltar-la et desfeia els nervis, de debò). Bé doncs, la focaburra aquesta només va donar una matrícula, i va ser a l’única noia de la classe, òbviament per solidaritat femenina. (???) Jo és que no m’ho creia. Una neneta ultrapija i borderline, que en certa ocasió va pensar-se que volia enredar-la: simplement no podia creure’s que jo només tingués tres parells de sabates. Aquesta estudiant, quan m’havia tocat fer una exposició sobre la productivitat i la redistribució social entre els mbuti de l’Ituri, va preguntar-me: “Pero los pigmeos... ¿son bajitos o no tanto? (sic.) No sé què se’n va fer, dels nanos de Costa Rica. Recordo, això sí, la cara que van fer en veure les notes. Reprenc la pregunta. Tot i el que he dit, també és cert que vaig trobar tres bons professors, potser quatre. Ben mirat, això ja és molt. Moltíssim. I només em van ensenyar una cosa: a aprendre. Sempre els estaré agraït.
Altres entrevistes recomanades:
Entrevista de El País realitzada pels lectors
Entrevista de la revista de la Universitat de Barcelona
Comentaris:
<< Home
Bona entrevista, bones preguntes i bon entrevistat.Sobretot la última no té desperdici. Bona feina!
Geri
Publica un comentari a l'entrada
Geri
# posted by 
: 09:40
: 09:40<< Home
