Media Bloc Vallès

Arturo San Agustín es considera un llibertari a qui no li agrada donar lliçons. Prefereix crear entusiasme. Ha publicat nou llibres i actualment és reporter i cronista de El Periódico de Catalunya. Abans de dedicar-se a la premsa escrita va ser director creatiu de les quatre agències de publicitat més importants d’Espanya. Va néixer a Barcelona fa 57 anys, i l’any 1999 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme.

És cert el mite que moltes campanyes publicitàries s’improvitzen a última hora?

A mi només em va passar una vegada. Normalment he intentat ser professional, però un cop, amb una marca de jerseis per a “pijos” que ara ja no existeix, vaig presentar una campanya que creia que estava molt bé. Tot i això, el client va dir-me: “Amb la fama que tens esperàvem alguna cosa més creativa”. Vaig cabrejar-me i li vaig dir que la idea més creativa la portàvem, però no ens atrevíem a presentar-la perquè no tenien diners per pagar-la. Em va respondre: “Això ho hauré de decidir jo. Quina idea és?”. La volta al món, li vaig dir, la volta al món de veritat. I mentre li deia anava pensant com podia justificar la campanya. El tio va contestar: “Aquesta és la idea que jo esperava. I podré venir amb la meva avioneta on estigueu rodant?”. Si no toques gaire els collons sí, li vaig dir. La campanya va ser un èxit. Associava el personatge que portava aquests jerseis amb un tio que viatjava per tot el món.

A la pel·lícula “Primera Plana”, el protagonista vol deixar el periodisme per la publicitat. Tu vas fer el camí invers. Quina és la direcció més saludable?

Diria que de la publicitat al periodisme. Jo de petit volia ser escriptor, ser Hemingway o Graham Greene. Per mi, els escriptor eren aquells que pujaven i baixaven de l’escala de l’avió i que s’allotjaven en hotels collonuts. Pensava que ser escriptor era viatjar i conèixer gent. Això m’ho va donar la publicitat. En aquella època es manejaven uns pressupostos brutals. Anàvem a rodar per tot el món i això em va permetre viatjar i conèixer gent. Però on realment he trobat el que m’agradava és amb el periodisme, perquè també he pogut viatjar i conèixer gent, que suposo que és l’objectiu de tots els periodistes. És una professió que et permet parlar des de la puta fins al príncep, i això és un privilegi. Allò que pensava que era ser escriptor era ser periodista.

El periodista es guanya la vida escrivint. Igual que l’escriptor...

L’escriptor, en el 90% dels casos, s’acaba creient que és algú. Amb els periodistes no passa tan. Potser és més honrat ser periodista que escriptor... ho dic com a provocació. Com que el periodista té mala premsa, mai et pots creure que ets algú. Mentre que l’escriptor, com que té massa bona premsa, corre el risc de creure’s que és més del que és.

Hemingway deia que el periodisme és una professió que s’ha de saber deixar a temps.

S’han donat moltes interpretacions diferents a aquesta afirmació. Jo suposo que volia dir que si et mantens més temps del necessari en el periodisme no aprofundeixes. Però no hi crec amb això. El periodisme i la literatura són el mateix, el que passa és que el periodisme està al servei de les notícies. Des de que gran part de la literatura s’ha dedicat a mostrar la realitat, que és el que ha de reflectir el periodisme, molts dels èxits literaris actuals tenen una actitud periodística. És veritat que no és el mateix escriure un llibre que escriure en un diari, sobretot per l’espai, però al cap i a la fi l’estructura potser ha de ser la mateixa. En el fons, la diferència entre el bon periodisme i la bona literatura és la urgència i l’espai.

Què passava abans a la redacció d’un diari que no passi ara?

No he conegut les llegendàries redaccions on es tancava a les dotze de la matinada i després tots els periodistes anaven de farra. Però sí que he conegut unes redaccions plenes de fum i a grans e il·lustres bevedors intel·ligents. Ara a les redaccions només hi ha aigua mineral. Crec que la qualitat del periodisme ha estat molt relacionada amb un cert nivell etílic. És una metàfora de la vocació que ha d’existir en tot periodista. Abans el periodisme era un estil de vida. Estava mal pagat, estava mal vist i es feia a unes hores en què la gent no treballava. D’alguna manera els periodistes havien de ser una gent especial. Des de que hi han horaris de nou del matí a nou de la nit i molts periodistes no surten al carrer, és com si es treballés a “La Caixa”. Tot i això, conec molts companys que encara viuen el periodisme com un estil de vida. El que té de bo el periodisme és que et permet accedir –si tens sort- a persones i a llocs que mai, per la teva extracció social, podries arribar-hi. Si et dones conta d’aquesta sort sense convertir-te en un cortesà és una cosa meravellosa.

Creus que s’està perdent el periodisme com a estil de vida?

No es pot perdre el trepitjar el carrer i el voler conèixer gent. Hem de ser tafaners. Amb la gent jove descobreixes autèntics entusiastes, que sempre han existit, i a tios que no tenen vocació de periodista, sinó de ser “jefes”. Molta gent no vol marxar de corresponsal. Crec que treballar en una agència de notícies i ser corresponsal una temporada és bàsic per tot periodista. Segurament les generacions anteriors a la meva i els que ara tenim 50 tacos ho idealitzàvem tot. Tot era una aventura per nosaltres. Si a mi amb 20 anys em diuen que puc anar de corresponsal a qualsevol país, no preguntaria ni a fer què. Això és un periodista. D’alguna manera, el periodista de veritat neix, no es fa. Cada vegada te n’adones més que a la gent li emprenya treballar al cap de setmana o sortir per la nit. Crec que el periodisme es fa per les nits, quan parles, quan escoltes, quan veus i quan vas pel carrer. Hi ha molta gent que diu que li agradaria sortir del despatx però que no el deixen. Després descobreixes que quan poden sortir no ho volen fer. Crec que sí, que s’està perdent el periodisme com a estil de vida.

Quin paper juga el sentit de l’humor en el periodisme?

Per mi la ironia és bàsica. Sense la ironia no aguantes gaire temps fent articles, perquè el lector no et suporta. El que passa és que, bastant sovint, la ironia et traeix perquè no tothom l’entén, ni té la obligació d’entendre-la. És un risc que has d’assumir. Els petits o grans fracassos que he tingut m’han vingut donats per la ironia, per gent que ha entès una altra cosa. El sentit de l’humor també és necessari, però ha de ser humor intel·ligent. El que es fa a molts mitjans audiovisuals no és humor, és una burleta, és una cosa innòcua. L’humor que aplaudeix el poder, que és el que està passant ara a Catalunya, ni és humor ni és res. L’humor no ha d’agradar als poderosos.

La modèstia és un defecte?

Un ha de ser prou intel·ligent per demostrar que és modest encara que no ho sigui. Però tampoc et pots passar, perquè si et passes de modest hi han tios intel·ligents que descobreixen que ets un egòlatra brutal. La gent intel·ligent, encara que no sigui modesta, ha d’aparentar que ho és.

En el teu llibre “Mama, quiero ser periodista” vas escriure: “Sospito que en el futur els diaris els escriuran els lectors”. Sembla que els trets van per aquí...

Cada vegada hi ha menys filtres entre els fets i les notícies. És bo perquè a la gent li agrada participar, però pot ser dolent depenent de l’ús que se’n faci. A vegades, amb l’excusa de la participació no tens la necessitat de mostrar que tens idees, es corre el risc d’afavorir als mediocres i que el diari te l’acabin fent ells. Si els periodistes ens convertim en mers intermediaris no valdria la pena que existís aquest ofici. Els filtres no són bons, però crec que són necessaris. Impliquen una certa manipulació, però també, en segons quins casos, et garanteixen honestedat i qualitat. És evident que els lectors cada vegada tindran més pes, fet que els mitjans de comunicació no sempre tenim en compte. Moltes vegades no parlem de les coses que interessen a la gent amb prou intensitat, i aquesta pot ser una de les causes, en part, de l’èxit d’Internet.

Un periodista pot arribar a provocar una guerra?

Un periodista no, però un periodista utilitzat sí. Fa un mes vaig estar sopant amb serbis i bosnis i sempre et diuen que la guerra dels Balcans va començar a les ràdios. Però si un periodista no té al darrera el poder que l’utilitza no és res. Molts periodistes de la meva època, sobretot madrilenys, diuen que el cas “Watergate” reflexa com dos periodistes del “Washington Post” (foto) es van carregar el president Nixon. Així volen demostrar el poder de la premsa. Però no. És el poder que va utilitzar dos periodistes per carregar-se a un altre membre del poder que en aquells moments no interessava. Un periodista per si sol no pot perpetrar una guerra ni construir un hospital. Darrera del periodista ha d’haver-hi el poder que l’utilitza, que quasi sempre és econòmic. I ell, conscient o inconscientment, es deixa utilitzar o participa de la utilització. El periodista és el vehicle ideal per declarar una guerra.

Creus que la societat occidental viu en decadència?

Sí perquè ho constato. Les coses han deixat de tindre valor. Som producte d’una moral cristiana, que al desaparèixer no s’ha sabut substituir per l’ètica. El drama és que ara s’ha establert la llei de la selva, la llei del més fort. Si això és decadència, doncs suposo que sí. Segurament abans hi havia persones que no actuaven així per por, però potser es vivia més còmodament. Ara ningú té por de ningú. Més que societat de decadència, diria que és de suïcidi. L’ésser humà tendeix a l’autodestrucció. És un teoria absolutament de bomber, però segurament hem nascut per procrear i per això només es necessita menjar, beure, follar i cagar. Quan tot això està assegurat apareix la cultura i ens comencem a complicar la vida. El resultat és que la decadència típica dels anomenats països desenvolupats no es dóna en els dits subdesenvolupats, perquè allà a la gent el que li preocupa és viure, sobreviure. Quan la societat té la supervivència assegurada es produeix la catàstrofe.

Què opines de les causes perdudes?

Si són justes són poesia. Capitans de causes perdudes sempre n’hi ha d’haver, encara que mai es recuperin aquestes causes. Aquests són els autèntics poetes de les causes justes. La utopia és perillosa, amb la utopia ens han fotut moltes maldats i hi ha molt llest que s’ha col·locat. No parlaria d’utopies, parlaria de millors horitzons més poètics. Molts diuen que sense utopies no haguéssim avançat, però n’hi han molts que s’han quedat pel camí. No crec en els salvadors de les pàtries perquè tot salvador és un home que té greus problemes personals. No s’atreveix a enfrontar-s’hi i llavors intenta solucionar els problemes dels demés. Tots tenim problemes personals però aprenem a conviure amb ells. Més aviat crec en els que no intenten salvar a ningú, però lluiten per aportar el seu gra de sorra.

# dani : 18:10