02 de maig 2006
Entrevista a Rafa Bosch
“Vaig adonar-me que corrent em feien menys mal els peus que caminant”
Després d’una setmana corrent més de 200 quilòmetres pel desert africà, Rafael Bosch, atleta del Club Triatló Granollers, encara camina amb una mica de dificultat. Té 45 anys i ha pogut finalitzar la Marató des Sables, la carrera d’ultrafons més dura del planeta: set etapes, 41 graus de temperatura i un 20% d’humitat a mil metres d’altura sobre el nivell del mar. Amb un equipatge de vuit quilos ha fet el recorregut en 31 hores, acabant en la 127ª posició de la general. L’equip mèdic de la cursa, en què hi participen atletes de més de 30 països, no donava a l’abast per tractar amb suero els corredors que es desplomaven.
La cursa és tan dura com t’imaginaves?
És més dura del que em podia pensar. A més, aquesta ha estat l’edició més dura de la història a causa de la humitat. Habitualment, al desert, hi ha un 3 o un 4% d’humitat, però aquest cop es va disparar fins al 20%. L’equip de metges no es va adonar que els corredors s’estaven deshidratant i en dos dies van plegar 150 participants, quan la mitjana dels sis dies sol ser de 50 abandonaments. S’ha batut el récord de retirades. Quan vaig acabar la primera etapa vaig beure dotze litres d’aigua i no vaig orinar. Però a partir de la segon dia la meva batalla van ser els peus.
I quin problema vas tenir amb els peus?
Vaig córrer amb un calçat massa dur. Després de l’etapa més llarga, que vaig fer amb deu hores, se’m van començar a inflar els peus per culpa de les infeccions i les bambes ja no m’hi cabien. Fins i tot vaig perdre una ungla del peu. El Nil Bohigues, un dels primers catalans en coronar l’Everest, va abandonar en aquesta etapa i em va deixar les seves bambes, encara que ell portava un 47 i jo un 40. Però el moment més important per a mi, va ser quan vaig adonar-me que corrent em feien menys mal els peus que caminant, i vaig tornar a córrer i a recuperar posicions. Durant aquesta setmana he après a patir i a conviure amb el dolor.
D’on surt aquest esperit de sacrifici?
La preparació d’una persona que no ha patit mai a la vida, o que ho ha tingut tot, no és suficient. Allà hi havia molts pagesos, gent que hem hagut de lluitar tota la vida, treballar al sol amb fred i calor. Des de petits hem portat una vida més dura. Nosaltres rendim més en condicions duresa que un atleta que està més preparat, perquè sabem patir més que ells. Som gent que ens proposem reptes i passi el que passi intentem tirar endavant. I com cobriu les necessitats bàsiques durant la cursa?
Pensa que és una cursa d’autosuficiència. Vaig conviure tota la setmana amb vuit persones en una haima, sense dutxar-nos i sense lavabo. Cuinàvem i menjàvem el que dúiem, i cada 12 quilòmetres ens donaven una ampolla d’aigua d’1,5 litres. A més, havíem de carregar amb la nostra roba i amb el sac de dormir. Ens vem posar crema protectora el primer dia i ja no va caldre posar-ne més perquè es va crear una capa de porqueria que impedia que penetrés el sol.
Quina sensació tens al tornar a casa després de tot l’esforç?
De pau. És com si hagués fet un viatge al més enllà i m’haguessin rentat el cervell, com si hagués estat en una secta. Allà comences a veure una escala de valors de la vida que encara que passin els dies es manté.
Geri
: 20:02 : 17:57<< Home
