23 de març 2006
Editorial
Mobilitzacions políticament incorrectes
És curiós comprovar quin és el grau de simpatia que una mobilització ciutadana pot crear en el conjunt de la societat. Aquests dies, a França, els estudiants surten al carrer per protestar contra el “Contracte de Primera Feina”. A casa nostra, en canvi, els joves es mobilitzen per emborratxar-se tots junts al carrer. L’opinió pública benpensant se situa ràpidament al costat de les mobilitzacions dels joves francesos, i encara triga menys a rebutjar els “macrobotellons”. Els dos casos marquen la línia divisòria entre el que és políticament correcte i el que no ho és.
La reivindicació dels francesos persegueix uns objectius legítims. En canvi, l’altre mobilització té aquell punt de bacanal primitiu que tan espanta als ciutadans. Els mateixos que s’escandalitzen amb aquestes festes etíliques lamenten que el jovent no es mobilitzi per objectius més honrosos. Una espècie d’elitisme reivindicatiu ha calat en les classes mitges i progressistes. És més “cool” demanar la llibertat del Tibet i explicar perquè és necessari prohibir la caça de balenes, que no pas reclamar el dret a beure en un banc qualsevol, d’una plaça qualsevol, d’una ciutat qualsevol.
Les institucions van prohibir que grups de joves es reunissin a la via pública per beure un parell de xibeques. Ara, les institucions han de fer front a concentracions de milers de joves amb les seves corresponents xibeques. No porten pancartes ni exigeixen res. Es limiten a fer el que els hi han prohibit. És una mobilització que satisfà per si mateixa l’objectiu que es proposa. També, igual que les mobilitzacions franceses, satisfà les inquietuds violentes d’alguns. Però, curiosament, cremar un establiment està més ben vist si ho fas en contra de la precarietat laboral.
Sopta que poca gent, o ningú, defensi el dret de les persones a beure en una plaça en comptes de fer-ho en un bar. Potser no és un dret prou important per tenir en compte. O potser és massa vulgar per perdre el temps defensant-lo. Tot i això, sembla un dret assequible i negociable. Si es parteix de la base que per sobre de la llibertat hi ha d’haver la responsabilitat, no és possible parlar, riure i beure al carrer sense molestar ni embrutar?
