29 de març 2006
Crònica: Neix Àrtica, l'Associació d'Artistes del Vallès Oriental
Un centenar de persones celebra el naixement d'Àrtica, una nova associació d’artistes
Àrtica vol elaborar un cens amb tots els artistes del Vallès Oriental
Sota el pont de la Camp, on fa anys d’altres artistes vallesans havien organitzat més d’una moguda, es va celebrar aquest divendres el naixement d’Àrtica, la nova associació d’artistes del Vallès Oriental. Al voltant de 100 persones van acostar-se fins a la llera del riu, sota l’aixopluc del pont que uneix el barri Congost i la Barriada Nova. Allà, la llum, la música, la pintura i les projeccions fotogràfiques van crear l’ambient necessari per tirar endavant un acte “diferent”. Així va ser com el va definir el president de l’entitat Pere Bàscones.
Àrtica vol esdevenir un col·lectiu d’artistes que agrupi el màxim nombre de persones vinculades a l’art. Per aquest motiu, un dels primers projectes que vol tirar endavant és l’elaboració d’un cens comarcal on s’hi recullin tots els creadors d’art contemporani. Això sense deixar de banda els contactes que estan iniciant amb altres col·lectius artístics, institucions i entitats socials per dinamitzar i promoure les arts plàstiques i visuals del Vallès Oriental.
Amb l’elaboració del cens, Àrtica vol reflectir la situació artística real de la comarca. A més, “així es pot aconseguir el feedback dels artistes”, explica Bàscones, que va destacar que “Àrtica és el primer col·lectiu d’artistes que pretén agrupar a tots els creadors d’art que hi estiguin interessats”. El president de l’entitat es va mostrar “content i sorprès” per la resposta de la gent que va acudir a l’acte.
Els membres d’Àrtica també s’han plantejat d’altres iniciatives per potenciar l’escena artística. El secretari de l’entitat, Jordi Miralpeix, va mostrar-se disposat a impulsar la creació d’una hemeroteca dedicada a l’art contemporani, que pogués ser coordinada per Àrtica i alguna altra institució. Tot i això, l’entitat neix amb l’ambició de ser una plataforma independent. “Volem ser autosuficients per tenir més control sobre els projectes que es puguin tirar endavant”, explicava Jordi Miralpeix.
Durant la presentació, es van projectar les fotografies que els membres d’Àrtica van realitzar per la comarca amb l’emblema de l’entitat com a protagonista. La música reagge va acompanyar tota la vetllada, mentre les butlletes per inscriure’s a l’associació no paraven de circular.
Crònica: La Fira de Formatges Artesans del Vallès Oriental
“A la tercera va la vençuda”
La 3ª edició de la Fira de Formatges Artesans conclou amb èxit de públic i vendes
Formatges d’ovella, de cabra i de vaca. Recuits, quallades, iogurts, flams, pastissos de formatge i mató. Fins i tot formatge de règim, amb llet desnatada i poca sal. Tot això i més va satisfer la vista i l’olfacte dels qui, aquest dissabte a Granollers, van acostar-se a la fira més ga-làctica de la comarca.
La Fira de Formatges Artesans del Vallès Oriental s’ha consolidat amb una tercera edició marcada per l’assistència d’un públic atret per la qualitat dels seus productes. El seu organitzador, Francesc Portet, va apuntar “l’elaboració artesana, la proximitat geogràfica i la qualitat dels productes” com a claus de l’interès que la fira ha despertat a la comarca. I és que després de les dues primeres edicions, “a la tercera va la vençuda”, conclou.
“La primera edició va ser la novetat, la segona va servir perquè la gent comencés a conèixer la fira”, i la tercera edició, tal com explica Portet, “la gent ja l’esperava”. Així mateix, els vuit productors que hi van participar van coincidir a valorar aquesta edició com la millor de les tres. “Estem recollint els fruits de les dues edicions anteriors”, va assegurar Enric Blajé, president de l’Associació de Productors Artesans del Vallès Oriental. Tots ells van mostrar-se molt satisfets pels resultats aconseguits en una jornada en què fins i tot el bon temps va acompanyar.
Els escuradents, amb suculents daus de formatge clavats en un dels extrems, van ser els autèntics protagonistes de la festa. A mitja tarda, a la parada de Can Piolet el formatge fresc i el recuit ja havien passat a millor vida. I si volies formatge tendre de cabra ja no el podies trobar a l’expositor del Molí de la Llavina.
Amb moltes fires a l’esquena, els venedors es converteixen en experts en costums populars i hàbits de consum: “Al matí la gent va per feina i a la tarda venen a passejar”, comentaven quan feien balanç de la jornada. Eren les vuit del vespre passades, el Barça jugava un partit de futbol a Màlaga i el bullici de la plaça desapareixia lentament.
La quarta edició de la fira se celebrarà el proper mes d’octubre, un cop hagi passat la calor que tant fa davallar el consum de formatges. Així, edició rere edició, els artesans làctics de la comarca esperen consolidar encara més la fira perquè acabi convertint-se en un referent, tal com va passar amb la fira del formatge de Lladó de l’Alt Empordà.
23 de març 2006
Notícia: Desmunten una antena a les Franqueses
Desmantellen una antena de telefonia mòbil que no tenia llicència ambiental
L’ajuntament de les Franqueses va desmuntar, la setmana passada, l’antena de telefonia mòbil que hi havia al terrat de l’edifici número 42 del carrer Sant Joaquim. L’antena, que pertany a l’empresa Telefònica Mòbils, no disposava de la llicència ambiental des que l’any 2003 l’ajuntament va denegar-la per no complir amb el planejament urbanístic del municipi. Després que el Jutjat Contenciós Administratiu número 7 de Barcelona donés la raó a l’ajuntament, el govern de les Franqueses ha decidit executar ell mateix el desmuntatge.
“Els hi vam demanar que traiessin l’antena i no van voler”, assegura el cap d’àrea d’Obres, Serveis i Medi Ambient de l’ajuntament, Manel Fernàndez. Per aquest motiu, ha estat l’ajuntament el que ha hagut de planificar i executar l’operació que ha costat 15.247 euros, i que farà pagar a Telefònica.
Segons fonts de Telefònica, l’eliminació d’aquesta antena no farà perdre cobertura als usuaris del municipi, asseguren que “només es notarà pèrdua de cobertura a l’interior d’alguns edificis”. La funció de l’antena era evitar la congestió de la xarxa, per això després del desmuntatge “hi poden haver problemes de congestió”, afirmen.
El desmantellament va començar el dilluns de la setmana passada i va allargar-se fins al divendres, dia en què es va tallar el carrer perquè una grua baixés l’antena fins al terra. Quatre operaris han treballat en el desmuntatge de tota l’estació base de telefonia mòbil. Els aparells s’han guardat al dipòsit municipal a l’espera que l’empresa se’n faci càrrec.
Editorial
Mobilitzacions políticament incorrectes
És curiós comprovar quin és el grau de simpatia que una mobilització ciutadana pot crear en el conjunt de la societat. Aquests dies, a França, els estudiants surten al carrer per protestar contra el “Contracte de Primera Feina”. A casa nostra, en canvi, els joves es mobilitzen per emborratxar-se tots junts al carrer. L’opinió pública benpensant se situa ràpidament al costat de les mobilitzacions dels joves francesos, i encara triga menys a rebutjar els “macrobotellons”. Els dos casos marquen la línia divisòria entre el que és políticament correcte i el que no ho és.
La reivindicació dels francesos persegueix uns objectius legítims. En canvi, l’altre mobilització té aquell punt de bacanal primitiu que tan espanta als ciutadans. Els mateixos que s’escandalitzen amb aquestes festes etíliques lamenten que el jovent no es mobilitzi per objectius més honrosos. Una espècie d’elitisme reivindicatiu ha calat en les classes mitges i progressistes. És més “cool” demanar la llibertat del Tibet i explicar perquè és necessari prohibir la caça de balenes, que no pas reclamar el dret a beure en un banc qualsevol, d’una plaça qualsevol, d’una ciutat qualsevol.
Les institucions van prohibir que grups de joves es reunissin a la via pública per beure un parell de xibeques. Ara, les institucions han de fer front a concentracions de milers de joves amb les seves corresponents xibeques. No porten pancartes ni exigeixen res. Es limiten a fer el que els hi han prohibit. És una mobilització que satisfà per si mateixa l’objectiu que es proposa. També, igual que les mobilitzacions franceses, satisfà les inquietuds violentes d’alguns. Però, curiosament, cremar un establiment està més ben vist si ho fas en contra de la precarietat laboral.
Sopta que poca gent, o ningú, defensi el dret de les persones a beure en una plaça en comptes de fer-ho en un bar. Potser no és un dret prou important per tenir en compte. O potser és massa vulgar per perdre el temps defensant-lo. Tot i això, sembla un dret assequible i negociable. Si es parteix de la base que per sobre de la llibertat hi ha d’haver la responsabilitat, no és possible parlar, riure i beure al carrer sense molestar ni embrutar?
20 de març 2006
Notícia: Queixes dels pagesos de les Franqueses
Els pagesos reclamen el mateix tracte que les urbanitzacions pels vessaments incontrolats
Els propietaris agraris de la comarca denuncien que les urbanitzacions aboquen aigües residuals amb impunitat
L’Associació de Pagesos i Propietaris Agraris del Vallès, que el dijous va celebrar la seva primera assemblea a Can Ribas, considera que les administracions persegueixen de forma desigual els culpables dels vessaments incontrolats. Els pagesos es queixen de les denuncies que reben quan, amb pluges abundants, es produeix un vessament a la seva propietat que afecta algun aqüífer. En canvi, asseguren que les urbanitzacions i municipis que no tenen depuradora avoquen les aigües residuals als torrents i les rieres durant tot l’any.
Per aquest motiu, durant la trobada, es va exigir a les administracions que vetllin per la igualtat de tracte entre les activitats ramaderes, les urbanitzacions i els municipis “en els moments en què per força major es pugui provocar un vessament incontrolat”, com recollien en un manifest elaborat per l’assemblea. Els agricultors van recordar que tot i que les urbanitzacions tinguin depuradora, “en casos de pluges abundants ho aboquen tot al riu a través d’un dispositiu habilitat per a aquests casos”.
Els propietaris agraris van demanar que la fiscalia de Medi Ambient “retiri d’immediat les demandes interposades a ramaders en casos en què no s’ha provat mala fe, en base a l’article de la constitució: tots som iguals davant la llei”.
“El pagesos som denunciats de seguida si se’n va una mica de suc del femer al torrent”, va lamentar el president de l’associació, Pere Clos. No només clamen contra un tracte desigual, també denuncien que els abocaments de les urbanitzacions “infecten les aigües dels pous de moltes granges”. Mentrestant, “els pagesos són denunciats, multats econòmicament, condemnats a anys de presó i fins i tot se’ls pot obligar a parar l’activitat”, va explicar Pere Clos.
A l’assemblea, a la qual van assistir unes 50 persones, es va demanar que es posi fre a “la criminalització del sector agropecuari”. Segons Joan Felip, membre de l’entitat, “tots els cursos hídrics pateixen abocaments i mai s’ha portat davant d’un tribunal al president d’una urbanització”. Els pagesos van deixar clar que ells són els primers interessats en el manteniment del medi ambient, però estan en desacord amb el fet que “un torrent sense aigua tingui una afectació de 50 metres per banda, mentre que si passa per una zona urbana resulta que l’afectació és zero”, va afirmar Pere Clos.
13 de març 2006
Entrevista a Arturo San Agustín
Arturo San Agustín es considera un llibertari a qui no li agrada donar lliçons. Prefereix crear entusiasme. Ha publicat nou llibres i actualment és reporter i cronista de El Periódico de Catalunya. Abans de dedicar-se a la premsa escrita va ser director creatiu de les quatre agències de publicitat més importants d’Espanya. Va néixer a Barcelona fa 57 anys, i l’any 1999 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme.
És cert el mite que moltes campanyes publicitàries s’improvitzen a última hora?
A mi només em va passar una vegada. Normalment he intentat ser professional, però un cop, amb una marca de jerseis per a “pijos” que ara ja no existeix, vaig presentar una campanya que creia que estava molt bé. Tot i això, el client va dir-me: “Amb la fama que tens esperàvem alguna cosa més creativa”. Vaig cabrejar-me i li vaig dir que la idea més creativa la portàvem, però no ens atrevíem a presentar-la perquè no tenien diners per pagar-la. Em va respondre: “Això ho hauré de decidir jo. Quina idea és?”. La volta al món, li vaig dir, la volta al món de veritat. I mentre li deia anava pensant com podia justificar la campanya. El tio va contestar: “Aquesta és la idea que jo esperava. I podré venir amb la meva avioneta on estigueu rodant?”. Si no toques gaire els collons sí, li vaig dir. La campanya va ser un èxit. Associava el personatge que portava aquests jerseis amb un tio que viatjava per tot el món.
A la pel·lícula “Primera Plana”, el protagonista vol deixar el periodisme per la publicitat. Tu vas fer el camí invers. Quina és la direcció més saludable?
Diria que de la publicitat al periodisme. Jo de petit volia ser escriptor, ser Hemingway o Graham Greene. Per mi, els escriptor eren aquells que pujaven i baixaven de l’escala de l’avió i que s’allotjaven en hotels collonuts. Pensava que ser escriptor era viatjar i conèixer gent. Això m’ho va donar la publicitat. En aquella època es manejaven uns pressupostos brutals. Anàvem a rodar per tot el món i això em va permetre viatjar i conèixer gent. Però on realment he trobat el que m’agradava és amb el periodisme, perquè també he pogut viatjar i conèixer gent, que suposo que és l’objectiu de tots els periodistes. És una professió que et permet parlar des de la puta fins al príncep, i això és un privilegi. Allò que pensava que era ser escriptor era ser periodista.
El periodista es guanya la vida escrivint. Igual que l’escriptor...
L’escriptor, en el 90% dels casos, s’acaba creient que és algú. Amb els periodistes no passa tan. Potser és més honrat ser periodista que escriptor... ho dic com a provocació. Com que el periodista té mala premsa, mai et pots creure que ets algú. Mentre que l’escriptor, com que té massa bona premsa, corre el risc de creure’s que és més del que és.
Hemingway deia que el periodisme és una professió que s’ha de saber deixar a temps. 
S’han donat moltes interpretacions diferents a aquesta afirmació. Jo suposo que volia dir que si et mantens més temps del necessari en el periodisme no aprofundeixes. Però no hi crec amb això. El periodisme i la literatura són el mateix, el que passa és que el periodisme està al servei de les notícies. Des de que gran part de la literatura s’ha dedicat a mostrar la realitat, que és el que ha de reflectir el periodisme, molts dels èxits literaris actuals tenen una actitud periodística. És veritat que no és el mateix escriure un llibre que escriure en un diari, sobretot per l’espai, però al cap i a la fi l’estructura potser ha de ser la mateixa. En el fons, la diferència entre el bon periodisme i la bona literatura és la urgència i l’espai.
Què passava abans a la redacció d’un diari que no passi ara?
No he conegut les llegendàries redaccions on es tancava a les dotze de la matinada i després tots els periodistes anaven de farra. Però sí que he conegut unes redaccions plenes de fum i a grans e il·lustres bevedors intel·ligents. Ara a les redaccions només hi ha aigua mineral. Crec que la qualitat del periodisme ha estat molt relacionada amb un cert nivell etílic. És una metàfora de la vocació que ha d’existir en tot periodista. Abans el periodisme era un estil de vida. Estava mal pagat, estava mal vist i es feia a unes hores en què la gent no treballava. D’alguna manera els periodistes havien de ser una gent especial. Des de que hi han horaris de nou del matí a nou de la nit i molts periodistes no surten al carrer, és com si es treballés a “La Caixa”. Tot i això, conec molts companys que encara viuen el periodisme com un estil de vida. El que té de bo el periodisme és que et permet accedir –si tens sort- a persones i a llocs que mai, per la teva extracció social, podries arribar-hi. Si et dones conta d’aquesta sort sense convertir-te en un cortesà és una cosa meravellosa.
Creus que s’està perdent el periodisme com a estil de vida?
No es pot perdre el trepitjar el carrer i el voler conèixer gent. Hem de ser tafaners. Amb la gent jove descobreixes autèntics entusiastes, que sempre han existit, i a tios que no tenen vocació de periodista, sinó de ser “jefes”. Molta gent no vol marxar de corresponsal. Crec que treballar en una agència de notícies i ser corresponsal una temporada és bàsic per tot periodista. Segurament les generacions anteriors a la meva i els que ara tenim 50 tacos ho idealitzàvem tot. Tot era una aventura per nosaltres. Si a mi amb 20 anys em diuen que puc anar de corresponsal a qualsevol país, no preguntaria ni a fer què. Això és un periodista. D’alguna manera, el periodista de veritat neix, no es fa. Cada vegada te n’adones més que a la gent li emprenya treballar al cap de setmana o sortir per la nit. Crec que el periodisme es fa per les nits, quan parles, quan escoltes, quan veus i quan vas pel carrer. Hi ha molta gent que diu que li agradaria sortir del despatx però que no el deixen. Després descobreixes que quan poden sortir no ho volen fer. Crec que sí, que s’està perdent el periodisme com a estil de vida.
Quin paper juga el sentit de l’humor en el periodisme?
Per mi la ironia és bàsica. Sense la ironia no aguantes gaire temps fent articles, perquè el lector no et suporta. El que passa és que, bastant sovint, la ironia et traeix perquè no tothom l’entén, ni té la obligació d’entendre-la. És un risc que has d’assumir. Els petits o grans fracassos que he tingut m’han vingut donats per la ironia, per gent que ha entès una altra cosa. El sentit de l’humor també és necessari, però ha de ser humor intel·ligent. El que es fa a molts mitjans audiovisuals no és humor, és una burleta, és una cosa innòcua. L’humor que aplaudeix el poder, que és el que està passant ara a Catalunya, ni és humor ni és res. L’humor no ha d’agradar als poderosos.
La modèstia és un defecte?
Un ha de ser prou intel·ligent per demostrar que és modest encara que no ho sigui. Però tampoc et pots passar, perquè si et passes de modest hi han tios intel·ligents que descobreixen que ets un egòlatra brutal. La gent intel·ligent, encara que no sigui modesta, ha d’aparentar que ho és.
En el teu llibre “Mama, quiero ser periodista” vas escriure: “Sospito que en el futur els diaris els escriuran els lectors”. Sembla que els trets van per aquí...
Cada vegada hi ha menys filtres entre els fets i les notícies. És bo perquè a la gent li agrada participar, però pot ser dolent depenent de l’ús que se’n faci. A vegades, amb l’excusa de la participació no tens la necessitat de mostrar que tens idees, es corre el risc d’afavorir als mediocres i que el diari te l’acabin fent ells. Si els periodistes ens convertim en mers intermediaris no valdria la pena que existís aquest ofici. Els filtres no són bons, però crec que són necessaris. Impliquen una certa manipulació, però també, en segons quins casos, et garanteixen honestedat i qualitat. És evident que els lectors cada vegada tindran més pes, fet que els mitjans de comunicació no sempre tenim en compte. Moltes vegades no parlem de les coses que interessen a la gent amb prou intensitat, i aquesta pot ser una de les causes, en part, de l’èxit d’Internet.
Un periodista pot arribar a provocar una guerra? 
Un periodista no, però un periodista utilitzat sí. Fa un mes vaig estar sopant amb serbis i bosnis i sempre et diuen que la guerra dels Balcans va començar a les ràdios. Però si un periodista no té al darrera el poder que l’utilitza no és res. Molts periodistes de la meva època, sobretot madrilenys, diuen que el cas “Watergate” reflexa com dos periodistes del “Washington Post” (foto) es van carregar el president Nixon. Així volen demostrar el poder de la premsa. Però no. És el poder que va utilitzar dos periodistes per carregar-se a un altre membre del poder que en aquells moments no interessava. Un periodista per si sol no pot perpetrar una guerra ni construir un hospital. Darrera del periodista ha d’haver-hi el poder que l’utilitza, que quasi sempre és econòmic. I ell, conscient o inconscientment, es deixa utilitzar o participa de la utilització. El periodista és el vehicle ideal per declarar una guerra.
Creus que la societat occidental viu en decadència?
Sí perquè ho constato. Les coses han deixat de tindre valor. Som producte d’una moral cristiana, que al desaparèixer no s’ha sabut substituir per l’ètica. El drama és que ara s’ha establert la llei de la selva, la llei del més fort. Si això és decadència, doncs suposo que sí. Segurament abans hi havia persones que no actuaven així per por, però potser es vivia més còmodament. Ara ningú té por de ningú. Més que societat de decadència, diria que és de suïcidi. L’ésser humà tendeix a l’autodestrucció. És un teoria absolutament de bomber, però segurament hem nascut per procrear i per això només es necessita menjar, beure, follar i cagar. Quan tot això està assegurat apareix la cultura i ens comencem a complicar la vida. El resultat és que la decadència típica dels anomenats països desenvolupats no es dóna en els dits subdesenvolupats, perquè allà a la gent el que li preocupa és viure, sobreviure. Quan la societat té la supervivència assegurada es produeix la catàstrofe.
Què opines de les causes perdudes?
Si són justes són poesia. Capitans de causes perdudes sempre n’hi ha d’haver, encara que mai es recuperin aquestes causes. Aquests són els autèntics poetes de les causes justes. La utopia és perillosa, amb la utopia ens han fotut moltes maldats i hi ha molt llest que s’ha col·locat. No parlaria d’utopies, parlaria de millors horitzons més poètics. Molts diuen que sense utopies no haguéssim avançat, però n’hi han molts que s’han quedat pel camí. No crec en els salvadors de les pàtries perquè tot salvador és un home que té greus problemes personals. No s’atreveix a enfrontar-s’hi i llavors intenta solucionar els problemes dels demés. Tots tenim problemes personals però aprenem a conviure amb ells. Més aviat crec en els que no intenten salvar a ningú, però lluiten per aportar el seu gra de sorra.
10 de març 2006
Notícia: Queixes de la oposició de les Franqueses
Denuncien falta de transparència en la gestió dels “Franqueses Entorn Verd”
Els grups de l'oposició, tret del PSC, demanen una auditoria per conèixer els comptes de l'empresa dedicada a gestionar projectes urbanístics
“No busquem, ni creiem que existeixi frau. Només volem conèixer els números per saber si la gestió s'està fent bé o no”. Així justificava el regidor, Joaquim Grau, la sol·licitud presentada pel seu grup (GIPF) juntament amb ERC, PP i Els Verds. Els quatre grups municipals de l'ajuntament dels Franqueses (governat per CIU) van sol·licitar el passat 6 de març, al Registre Mercantil de Barcelona, que s'iniciïn els tràmits per fer un auditoria econòmica a l'empresa municipal “Els Franqueses Entorn Verd SA”.
La falta d'informació que reben els grups municipals, respecte als comptes d'aquesta societat de capital municipal, és el principal motiu pel què han decidit demanar l’auditoria. Els grups es queixen de falta de transparència per part de l'equip de govern liderat per l'alcalde Francesc Torné (foto). A més, lamenten que el govern municipal no els hagi deixat “ni ser oients en el Consell d'Administració de l'empresa municipal”, va afirmar Joaquim Grau.
Tots els regidors de l'ajuntament són membres de la Junta General d’Entorn Verd, motiu pel qual els quatre grups municipals es consideren responsables de la gestió. “Tenim la mateixa responsabilitat, però no els mateixos drets per veure la gestió d'aquesta empresa”, es queixava el regidor Grau.
No només això, l'oposició lamenta que es posin impediments “perquè no es pugui tenir accés als comptes d’Entorn Verd”, va denunciar el regidor dels Verds, Ferran Gontán. Cada any, l'ajuntament tria una empresa auditora perquè s'encarregui d'auditar la societat anònima “Entorn Verd”. Tot i això, l’oposició considera que és necessaria una auditoria externa que sigui aliena a tots els grups del consistori. Es tracta “d'una acte d'higiene política”, van afirmar.
“Els Franqueses Entorn Verd” ha rebut, aproximadament, el 70% del pressupost de l'ajuntament pel 2006. Els quatre grups van recordar aquesta inversió municipal i van expressar una preocupació: “Dintre d'un any hi haurà eleccions, i ens agradaria saber amb què ens trobarem”.
(Notícia publicada a la Revista del Vallès del 10 de març de 2006)
06 de març 2006
Notícia: Ple municipal de Canovelles
L'Ajuntament de Canovelles condemna l'aixecament militar de 1936
Tots els grups municipals, excepte CIU i PP, han aprovat una moció de suport al 75º aniversari de la II República
L'equip de govern de l’ajuntament de Canovelles, format per deu regidors del PSC, ha votat a favor d’una moció presentada per ERC e ICV en la que es condemna l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936. La moció, aprovada en un ple extraordinari celebrat el 28 de febrer, va ser consensuada pels tres grups municipals i va rebre el vot negatiu de CIU i PP.
L’alcalde de Canovelles, Josep Orive, va argumentar el vot del seu grup municipal afirmant "que es just que es recuperi la memòria històrica", i va afegir "que s’ha de fer justícia amb la República". En aquesta moció de suport al 75º aniversari de la II República, es va acordar que el consistori pugui donar suport a les iniciatives de les entitats socials i cíviques que vulguin commemorar aquest aniversari.
Amb l’objectiu de recuperar la memòria històrica, el ple municipal també va decidir començar les gestions necessàries per dedicar el nom d’un carrer del municipi a algun alcalde republicà de Canovelles. La moció presentada suggereix el nom de Josep Gratacós amb la intenció de "recuperar el greuge històric de la ciutat".
No obstant això, el 14 d’abril, dia en què es commemora la proclamació de la II República, no onejarà la bandera republicana a l’ajuntament com van proposar ERC e ICV en la seva moció conjunta. L’equip de govern va rebutjar la proposta "perquè no s’adapta a la llei", va explicar l’alcalde.
(Notícia publicada a la Revista del Vallès del 3 de març de 2006)
03 de març 2006
Editorial
Sóc el “motivat” autor d’aquest bloc. Poques vegades utilitzaré l’editorial de Mediabloc Vallès per parlar d’assumptes que m’afecten directament, però aquesta vegada serà l’excepció. Em dirigeixo als meus lectors -que es conten per centenars de milers arreu del món- per aclarir les circumstàncies amb les que es va publicar una crònica que vaig escriure per la Revista del Vallès.
La notícia tractava l’inici de la campanya antiestatut del PP a Granollers. Un cop redactada, vaig demanar al cap de redacció que m’ensenyessin els canvis que introduirien abans del tancament de l’edició. La qüestió és que no vaig arribar a veure els canvis abans que la publicació arribés als quioscos. L’avantítol que van col·locar deia així: “El inicio de la campanya del Partido Popular fue obstaculizada por una concentración de jovenes independentistas.”
Sense entrar en la intenció o la veritat d’aquesta informació, el fet és que em va molestar que no complissin la seva paraula d’ensenyar-me els canvis. Per això he volgut aclarir des d’aquí que jo mai he dit que “els independentistes van obstaculitzar la recollida de firmes del PP”. Tot i això, el text anava signat amb el meu nom, posant-me paraules a la boca que mai he pronunciat. Per veure la crònica tal com la vaig redactar fes click aquí. A la fotografia he encerclat els canvis que “ells” van considerar adequats.