28 de febrer 2006
Entrevista a Albert Sànchez Piñol
“Si a la bústia m’arriba una carta amb l’adreça equivocada l’obro immediatament”
Albert Sànchez Piñol és antropòleg i escriptor. L’any 2002 va publicar "La Pell Freda”, novel·la que s’ha traduït a més de 30 llengües. Piñol té 41 anys, va néixer a Barcelona i reconeix que té més fòbia social que els escarabats. Tot i això, durant una tertúlia literària a Granollers, va acceptar de respondre'm algunes preguntes. Ell mateix ha escrit les respostes. I és clar, no m’he atrevit ni a corregir les faltes d’ortografia.
Escriure llibres permet seduir més a les dones?
Jo diria que qui vulgui lligar el que ha de fer és anar a un gimnàs.
De què t’ha servit escriure llibres?
Jo he estat molt afortunat. Gràcies a l’èxit dels meus llibres he pogut deixar de banda la meva feina habitual: la redacció d’enciclopèdies temàtiques. Ara puc escriure el que vull. Fixa’t si m’ha anat bé que fins i tot tinc temps per a la bona obra diària i així resoldre el treball d’assignatura a un estudiant de periodisme.
T’agrada escoltar dissimuladament de què parla la gent al teu voltant?
Que si m’agrada??? Jo sóc un d’aquells xafarders tan compulsius que si a la bústia m’arriba una carta amb l’adreça equivocada l’obro immediatament. Però crec que la pregunta es refereix a les vinculacions entre la meva xafarderia i la meva literatura. No. D’això res de res. Com deia aquell, “el meu regne no és d’aquest món”. Tot i així, recordo un dia. Era al metro i al meu costat seien dues dones que parlaven d’un llibre. Pel que vaig sentir, l’argument tractava d’un individu enamorat d’una dona que en realitat no existia. Vaig parar l’orella, és clar. Però van baixar a la següent estació! Per què no els vaig preguntar el títol? Em van fallar els reflexes. En altres paraules: és possible que Pandora al Congo sigui el plagi d’un llibre que mai he llegit...
Què opines dels premis literaris?
En bona part jo sóc un producte dels premis literaris. Em refereixo als premis locals, de petita escala. Durant una bona temporada em treia un sobresou amb aquests concursos de 50, 100, 150 peles. En vaig arribar a guanyar una pila! I vulguis que no, t’animen. Pots estar segur que aquests premis estan dirigits per l’ànim més honest i desinteressat. És lògic que no tinguin espai als mitjans, però també és una llàstima perquè ajuden a conformar una xarxa cultural invisible, però sòlida. Per la resta, qualsevol pot entendre que la majoria dels premis amb dotació econòmica milionària tenen tant a veure amb la literatura com la Coca-Cola amb la set.
Quin és el millor moment del dia per escriure?
Jo més aviat sóc ocell de nit. Però va com va. M’agradaria tant ser un escriptor disciplinat! En el fons escriure no és res més que un estat mental, i jo mai he après a domesticar-lo.
Què acostumes a fer en el teu temps lliure?
Sóc el campió del món d’un joc d’estratègia militar per xarxa, dissenyat per un dels assessors de Karpov. (El campió d’escacs). La veritat és que no té massa mèrit: en tot el planeta només som entre cinc i déu jugadors. La final de l’any passat la vaig guanyar contra un nano de Singapur. Ara hi ha un nou participant molt bo, de Letònia o Lituània, no me’n recordo. Però me’l pelaré igual. Segur.
La modèstia és un defecte?
El defecte és la modèstia falsa. Una modèstia excessiva pot ser molt irritant, sí.
Pots dir-me algun defecte i alguna virtut de la societat d’aquí i ara?
La hipocresia. Estem tan satisfets de nosaltres mateixos! I al mateix temps el vici nacional és un verb: rondinar. Som com aquella mosca que no entendrà mai que no pot accedir al paisatge anhelat perquè no veu el vidre contra el que topa. D’altra banda, Montaigne deia que la finalitat de la política és evitar la guerra civil. (Aquest aforisme pot perfeccionar-se eliminant-li la paraula “civil”). Això em fa pensar que, paradoxalment, la hipocresia també és la nostra gran virtut, perquè amaga els conflictes. Ai, senyor.
Què has après a la universitat?
A la meva època la facultat d’antropologia era un pou podrit. La immensa majoria de professors que em van tocar, un abisme de nul·litats. L’alumnat no passava de ser un obstacle entre ells i la nòmina. Vaig arribar a tenir una professora incapaç de pronunciar dues frases seguides sintàcticament correctes. I no és cap metàfora! El més escandalós de tot era que feien servir la ideologia —una nebulosa vagament “progressista”— per justificar la seva desídia i incompetència. Atiaven les vagues d’estudiants. Però per què? Per estalviar-se un dia de feina! Naturalment, aquests eren els mateixos que exigien la “solidaritat” dels estudiants davant de qualsevol reforma que pogués afectar-los. Buf! Recordo un cas que encara em fa mal, durant els cursos de doctorat. Hi havia un parell de nanos de Costa Rica, molt trempats. Bé, per a ells els estudis no eren cap broma. Eren d’una extracció social molt humil, estaven becats i necessitaven tornar amb un expedient brillant o perdrien la seva feina. Ho vam parlar i vaig entendre la seva situació. Com que en aquella assignatura només podien adjudicar-se dues matrícules d’honor em vaig retirar elegantment de la, diguem-ho així, competició acadèmica. Al final del curs era e-vi-den-tí-ssim que havien fet els millors treballs, les millors exposicions, tot. A més, et trencava el cor veure que sacrificaven una part del seu preciós temps afegint-se a reivindicacions estudiantils que no els afectaven, per pura solidaritat. (Em sembla recordar que estaven afiliats al partit comunista d’allà, o alguna cosa així). Creus que els hi va servir de res? La mala puta que duia l’assignatura era una tarada total. (Aquesta no és la mateixa de la sintaxi penosa. Aquesta de cada quatre paraules que pronunciava una era “¿bueno?”. Un dia, per avorriment, vaig comptar els “¿bueno?” fent palets amb un boli i en quaranta-cinc minuts me’n van sortir setanta-dos. Escoltar-la et desfeia els nervis, de debò). Bé doncs, la focaburra aquesta només va donar una matrícula, i va ser a l’única noia de la classe, òbviament per solidaritat femenina. (???) Jo és que no m’ho creia. Una neneta ultrapija i borderline, que en certa ocasió va pensar-se que volia enredar-la: simplement no podia creure’s que jo només tingués tres parells de sabates. Aquesta estudiant, quan m’havia tocat fer una exposició sobre la productivitat i la redistribució social entre els mbuti de l’Ituri, va preguntar-me: “Pero los pigmeos... ¿son bajitos o no tanto? (sic.) No sé què se’n va fer, dels nanos de Costa Rica. Recordo, això sí, la cara que van fer en veure les notes. Reprenc la pregunta. Tot i el que he dit, també és cert que vaig trobar tres bons professors, potser quatre. Ben mirat, això ja és molt. Moltíssim. I només em van ensenyar una cosa: a aprendre. Sempre els estaré agraït.
Altres entrevistes recomanades:
Entrevista de El País realitzada pels lectors
Entrevista de la revista de la Universitat de Barcelona
27 de febrer 2006
Crònica: Recollida de firmes anti-Estatut a Granollers
Olano: “Vinga... machotes”
El PP aconsegueix un centenar de signatures contra l’Estatut en el primer dia de campanya a Granollers
Una vintena de joves de les Noves Generacions (NG) del PP es mantenia immòbil, a les set de la tarda de divendres passat, davant la taula que havien muntat a la porta del Museu de Granollers. El motiu: recollir signatures per demanar que el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya es faci a tot l’estat. I no va trigar gaire a arribar una altra vintena de joves que, cantant l'himne de Els Segadors, es van situar davant dels populars increpant-los al crit de “feixistes fora de Granollers”. Mitja hora després, la regidora i candidata del Partit Popular a l'ajuntament de Granollers, Maria Ángeles Olano, començaria una xerrada a la sala d'actes del Museu per a argumentar el no del PP a l’Estatut.
Olano va demanar als joves de NG que l’acompanyessin per escoltar la conferència. “Que vinguin tots cap a dintre”, deia des de la porta del museu. Davinia Ruiz, regidora del PP a Granollers i presidenta de NG de la comarca, va contestar amb nerviosisme: “si marxem ara serem nosaltres els covards”. Olano va respondre: “a ells no cal demostrar-los res, la gent gran d’abaix (referint-se al centenar de persones que esperava l’inici de la xerrada) és la que mereix la nostra presència”. Llavors Olano, envoltada de les NG, que lluïen samarretes taronges amb el lema “Tots tenim dret a opinar”, va entrar al Museu animant els seus acompanyants: “vinga... machotes”, els va dir dirigint-se a la sala d’actes.
Olano, que és diputada del PP al Parlament de Catalunya i que ha viscut de prop la negociació sobre el projecte d’Estatut, va parlar en castellà, “en la meva llengua materna, fent ús de la meva llibertat d’expressió”, va aclarir. A la sala, poques cadires buides, i des del minut zero, la regidora va començar a carregar contra el projecte d’Estatut que ara es debat en el Congrés de Madrid. Olano va expressar “la preocupació que es viu davant aquest tema”, motiu pel qual el seu partit demana un referèndum a través d’una campanya de recollida de firmes. La popular considera que el projecte de nou Estatut suposa una “desconnexió entre la realitat de la societat i la dels polítics”, i va definir aquest procés com “un moment convuls en la política espanyola”.
Olano va votar no a l’Estatut que va sortir del Parlament el 30 de setembre. “Vem votar no a un projecte que considerem insuficient per a Catalunya, no vem votar contra Catalunya”, va afirmar. No només això, també va assegurar voler “més competències i mes finançament, però dintre de la Constitució”, que va comparar amb l’edat d’un bebè, doncs va enumerar diverses constitucions de països occidentals que superen de llarg l’espanyola.
La diputada popular va seguir argumentat el no del PP al Estatut, que considera que “pretén ser una Constitució de Catalunya”. Va assegurar que aquesta llei estatutària “vol recuperar la memòria de 1714 que ja va recuperar la Constitució del 78“. “Quina necessitat hi ha de reescriure la història?”, es va preguntar abans d’afirmar: “no cal reobrir-la cap al passat, sinó cap al futur”.
La regidora de Granollers també va queixar-se de l’intervencionisme de l’Estatut que, segons ella, es descobreix a través de l’inusual extensió d’una llei d’aquestes característiques. “És un text llarg. De 40.000 paraules. Necessitem lleis concises. Això no és una norma intervencionista?”. També va acusar als polítics catalans d’enganyar als ciutadans, ja que després d’elaborar l’Estatut en el Parlament -que ha suposat dos anys de treball- “s’està modificant punt per punt”. Sobre les retallades que s’estan duent a terme en el Congrés dels Diputats, Olano va expressar el seu desig frustrat de poder lliurar “un text que el Congrés acceptés tal com ve”. La diputada va finalitzar la xerrada dient que amb un sí a aquest Estatut, “renunciaríem al que realment volem, el que ens van ensenyar els nostres pares, el que és la base de l’educació dels nostres fills”.
Crits i silencis
Durant dues hores, van cohabitar entre vorera i vorera del carrer Anselm Clavé, els partidaris de l’autodeterminació de Catalunya i els que impulsen un referèndum perquè tots els espanyols decideixin el futur de l’Estatut català. Quatre policies locals van encarregar-se de supervisar l’esdeveniment. Van ser dues hores intenses al centre de la ciutat. A un costat els joves independentistes, que duien pancartes on es llegia: “Prou estatuts. Som una nació. Autodeterminació”, corejaven crits hostils contra les Noves Generacions (NG) del PP.
A l’altre banda es va instal·lar la llei del silenci: ni consignes, ni càntics. “Nosaltres no anem a boicotejar els seus actes”, deia la regidora del PP, Maria Ángeles Olano, que va ser aclamada per les NG al crit de: “alcaldessa, alcaldessa”. Només en aquest moment es va trencar el silenci dels populars. Altres protestes contra la recollida de signatures van ser menys estridents; concretament la de la Joventut Nacionalista de Catalunya que va lliurar a les NG un exemplar del llibre “El Decret de Nova Planta”.
A les nou de la nit es va reobrir el trànsit al carrer Anselm Clavé. Mentre les NG desmuntaven la taula petitòria, la policia municipal demanava a tots els presents que desallotgessin el carrer per a reobrir la circulació dels vehicles. Les dues comitives es van dissoldre a la Plaça de Catalunya on el PP té la seva seu.
(Crònica publicada a la Revista del Vallès del 24 de febrer de 2006)
16 de febrer 2006
Crònica: Albert Sànchez Piñol a Granollers
“Potser el pitjor dels nostres enemics és igual que nosaltres”
Sànchez Piñol, autor de “La pell freda”, visita Granollers per parlar dels seus llibres
L’escriptor català ho tenia clar: “vinc a parlar dels meus llibres… jo me’ls conec molt bé”. Doncs ningú els pot conèixer millor que el seu autor. I el que havia de ser una tertúlia es va convertir, de bon principi, en una “masterclass” de l’invitat d’honor. La creativitat literària de Sànchez Piñol -que va avançar un parell d’històries que encara ha de transformar a la lletra impresa- va desbordar la imaginació de més d’un lector.
Aquest antropòleg africanista vivia envoltat de pigmeus quan va esclatar la guerra del Congo. Allà preparava la seva tesi doctoral que va haver de deixar a mitges per l’esclat de la violència: “vaig marxar perquè no em pelessin”, va explicar. I un cop a Catalunya decideix escriure “La pell freda”, novel·la que s’ha traduït a més de 30 llengües. Les últimes: l’indi i el rus.
Encara que defuig de la utilització moralista de la història –que prefereix presentar-la per la seva vessant fantàstica i d’aventures-, en veu baixa i com qui no vol la cosa, va retratar-la amb una reflexió prou transgressora: “potser el pitjor dels nostres enemics és igual que nosaltres”, aquesta, va dir encara més fluix, “és la veritat del llibre”.
Piñol no vol firmar contractes per llibres que encara no ha escrit. Mai se sap si podrà “parir” una bona història. I és clar, molts escriptors que cobren per un llibre que encara no han materialitzat es troben amb el dilema: “publico aquest xurro o torno els diners a l’editorial”. Aquest escriptor català no confirma la “nostrada” dita de “la pela és la pela”. Sens dubte, es tracta d’un personatge insòlit... o és que hi ha algun escriptor català que es negui a firmar llibres durant la Diada de Sant Jordi? Ell n'és un.
