02 de maig 2006
Entrevista a Rafa Bosch
“Vaig adonar-me que corrent em feien menys mal els peus que caminant”
Després d’una setmana corrent més de 200 quilòmetres pel desert africà, Rafael Bosch, atleta del Club Triatló Granollers, encara camina amb una mica de dificultat. Té 45 anys i ha pogut finalitzar la Marató des Sables, la carrera d’ultrafons més dura del planeta: set etapes, 41 graus de temperatura i un 20% d’humitat a mil metres d’altura sobre el nivell del mar. Amb un equipatge de vuit quilos ha fet el recorregut en 31 hores, acabant en la 127ª posició de la general. L’equip mèdic de la cursa, en què hi participen atletes de més de 30 països, no donava a l’abast per tractar amb suero els corredors que es desplomaven.
La cursa és tan dura com t’imaginaves?
És més dura del que em podia pensar. A més, aquesta ha estat l’edició més dura de la història a causa de la humitat. Habitualment, al desert, hi ha un 3 o un 4% d’humitat, però aquest cop es va disparar fins al 20%. L’equip de metges no es va adonar que els corredors s’estaven deshidratant i en dos dies van plegar 150 participants, quan la mitjana dels sis dies sol ser de 50 abandonaments. S’ha batut el récord de retirades. Quan vaig acabar la primera etapa vaig beure dotze litres d’aigua i no vaig orinar. Però a partir de la segon dia la meva batalla van ser els peus.I quin problema vas tenir amb els peus?
Vaig córrer amb un calçat massa dur. Després de l’etapa més llarga, que vaig fer amb deu hores, se’m van començar a inflar els peus per culpa de les infeccions i les bambes ja no m’hi cabien. Fins i tot vaig perdre una ungla del peu. El Nil Bohigues, un dels primers catalans en coronar l’Everest, va abandonar en aquesta etapa i em va deixar les seves bambes, encara que ell portava un 47 i jo un 40. Però el moment més important per a mi, va ser quan vaig adonar-me que corrent em feien menys mal els peus que caminant, i vaig tornar a córrer i a recuperar posicions. Durant aquesta setmana he après a patir i a conviure amb el dolor.D’on surt aquest esperit de sacrifici?
La preparació d’una persona que no ha patit mai a la vida, o que ho ha tingut tot, no és suficient. Allà hi havia molts pagesos, gent que hem hagut de lluitar tota la vida, treballar al sol amb fred i calor. Des de petits hem portat una vida més dura. Nosaltres rendim més en condicions duresa que un atleta que està més preparat, perquè sabem patir més que ells. Som gent que ens proposem reptes i passi el que passi intentem tirar endavant. I com cobriu les necessitats bàsiques durant la cursa?
Pensa que és una cursa d’autosuficiència. Vaig conviure tota la setmana amb vuit persones en una haima, sense dutxar-nos i sense lavabo. Cuinàvem i menjàvem el que dúiem, i cada 12 quilòmetres ens donaven una ampolla d’aigua d’1,5 litres. A més, havíem de carregar amb la nostra roba i amb el sac de dormir. Ens vem posar crema protectora el primer dia i ja no va caldre posar-ne més perquè es va crear una capa de porqueria que impedia que penetrés el sol.
Quina sensació tens al tornar a casa després de tot l’esforç?
De pau. És com si hagués fet un viatge al més enllà i m’haguessin rentat el cervell, com si hagués estat en una secta. Allà comences a veure una escala de valors de la vida que encara que passin els dies es manté.
10 d’abril 2006
Notícia: Presentació del llibre, "El manuscrit càtar", a Granollers
El manuscrit càtar, cinquè llibre de l’escriptora de Llinars Marina Martori
Marina Martori, amb 26 anys i quatre llibres publicats, va presentar aquest divendres a la llibreria La Gralla de Granollers, el seu cinquè llibre: El manuscrit càtar (editorial La Galera). Durant la presentació, l’escriptora de Llinars del Vallès es va mostrar alleugerida d’haver escrit una novel·la sobre la comunitat dels càtars. “Per fi me’ls podré treure del cap perquè s’acaba convertint en una obsessió”, va afirmar. Fa quatre anys que Martori va començar a escriure aquesta història, fruit de l’interès que sempre li havia despertat, va explicar, “un castell de Llinars de possible origen càtar”. El llibre, que s’ha publicat en català i en castellà, té elements de novel·la negra, històrica i fantàstica, que s’entrellacen al voltant de la comunitat dels càtars, personatges històrics que l’església catòlica va perseguir sota l’acusació d’heretgia.
La història, que utilitza fets històrics i referents reals, segueix el fil argumental a través d’un joc de pistes que ha de dur als dos historiadors protagonistes, des de la troballa d’un enigmàtic manuscrit fins al descobriment d’un antic i valuós tresor. L’acció de la novel·la transcorre per l’antiga Occitània i Barcelona; i fins i tot hi apareix la terra natal de l’autora, Llinars del Vallès.
La directora de l’editorial La Galera, Lara Toro, va destacar el valor del llibre pel seu argument “àgil i trepidant”, que com va explicar, “pot atrapar els més joves i els més grans”. Pel que fa a les similituds que pugui tenir l’argument d’aquest llibre amb altres novel·les de gran èxit, com ara el “Codi da Vinci”, Martori va expressar el seu desig perquè el nou llibre “es vengui tant com aquests”.
Crònica: Concert de l'Elèctrica Dharma a Granollers
L’Elèctrica Dharma l’arma a Granollers amb el seu còctel de cobla i rock
Gairebé 500 persones van sucumbir a l’energia musical del grup de rock català
L’Elèctrica Dharma i la cobla Mediterrània van conquistar les gairebé 500 persones que la nit de dissabte van acostar-se al teatre Auditori de Granollers, per escoltar el concert El joc de la cobla i el rock. El públic va acabar embruixat pels ritmes i els instruments de vent que van fer vibrar l’escenari i la grada durant dues hores. Sens dubte, el concert del grup de rock més veterà de l’escena musical catalana, amb trenta anys a l’esquena, va fer honor al títol de la gira: la Dharma l’arma. Els 18 músics, onze de la cobla i set de la Dharma, van suar i ballar sobre l’escenari fent vibrar l’Auditori; fins i tot dos bafles van caure per l’efecte del so que omplia l’escenari. Va ser el més semblant a una conquesta. Com explica Joan Fortuny, amb el seu inesgotable saxo soprano viatjant d’una punta a l’altra de l’escenari: “En un concert de teatre, al principi el públic no està al 100% i l’has d’anar conquistant de mica en mica. Vas creixent fins que acaba explotant el concert com ha passat avui”. I és que l’actuació va començar amb la cobla Mediterrània interpretant un tema en solitari, tot seguit s’hi va afegir la Dharma amb la conseqüent excitació de l’Auditori, i a mig concert ja tothom havia quedat embriagat pel potent còctel de cobla i rock.
Els fidels seguidors de la Dharma van aconseguir que el grup nascut del folk català i mediterrani reaparegués a l’escenari fins a tres vegades. “No n’hi ha prou” i “Força Dharma”, van obligar a la banda a allargar el concert. La companyia Elèctrica Dharma no va decebre ningú, i els temes més recordats per tothom van sonar a l’Auditori. Interpretar novament el Ball llunàtic, Inanaihé o La presó del rei de França, va ser la millor manera de celebrar els trenta anys d’història.
La paraula també va fer acte de presència en curts parèntesis que introduïen noves cançons. El bateria, Josep Fortuny, va recitar alguns versos de Joan Salvat Papasseit i de Joaquim Serra, que va dedicar a un dels fundadors del grup, Esteve Fortuny, germà de quatre dels components de la Dharma, que va morir l’any 86 a Cardedeu durant un concert.
29 de març 2006
Crònica: Neix Àrtica, l'Associació d'Artistes del Vallès Oriental
Un centenar de persones celebra el naixement d'Àrtica, una nova associació d’artistes
Àrtica vol elaborar un cens amb tots els artistes del Vallès Oriental Sota el pont de la Camp, on fa anys d’altres artistes vallesans havien organitzat més d’una moguda, es va celebrar aquest divendres el naixement d’Àrtica, la nova associació d’artistes del Vallès Oriental. Al voltant de 100 persones van acostar-se fins a la llera del riu, sota l’aixopluc del pont que uneix el barri Congost i la Barriada Nova. Allà, la llum, la música, la pintura i les projeccions fotogràfiques van crear l’ambient necessari per tirar endavant un acte “diferent”. Així va ser com el va definir el president de l’entitat Pere Bàscones.
Àrtica vol esdevenir un col·lectiu d’artistes que agrupi el màxim nombre de persones vinculades a l’art. Per aquest motiu, un dels primers projectes que vol tirar endavant és l’elaboració d’un cens comarcal on s’hi recullin tots els creadors d’art contemporani. Això sense deixar de banda els contactes que estan iniciant amb altres col·lectius artístics, institucions i entitats socials per dinamitzar i promoure les arts plàstiques i visuals del Vallès Oriental.
Amb l’elaboració del cens, Àrtica vol reflectir la situació artística real de la comarca. A més, “així es pot aconseguir el feedback dels artistes”, explica Bàscones, que va destacar que “Àrtica és el primer col·lectiu d’artistes que pretén agrupar a tots els creadors d’art que hi estiguin interessats”. El president de l’entitat es va mostrar “content i sorprès” per la resposta de la gent que va acudir a l’acte.
Els membres d’Àrtica també s’han plantejat d’altres iniciatives per potenciar l’escena artística. El secretari de l’entitat, Jordi Miralpeix, va mostrar-se disposat a impulsar la creació d’una hemeroteca dedicada a l’art contemporani, que pogués ser coordinada per Àrtica i alguna altra institució. Tot i això, l’entitat neix amb l’ambició de ser una plataforma independent. “Volem ser autosuficients per tenir més control sobre els projectes que es puguin tirar endavant”, explicava Jordi Miralpeix.
Durant la presentació, es van projectar les fotografies que els membres d’Àrtica van realitzar per la comarca amb l’emblema de l’entitat com a protagonista. La música reagge va acompanyar tota la vetllada, mentre les butlletes per inscriure’s a l’associació no paraven de circular.
Crònica: La Fira de Formatges Artesans del Vallès Oriental
“A la tercera va la vençuda”
La 3ª edició de la Fira de Formatges Artesans conclou amb èxit de públic i vendes
Formatges d’ovella, de cabra i de vaca. Recuits, quallades, iogurts, flams, pastissos de formatge i mató. Fins i tot formatge de règim, amb llet desnatada i poca sal. Tot això i més va satisfer la vista i l’olfacte dels qui, aquest dissabte a Granollers, van acostar-se a la fira més ga-làctica de la comarca.
La Fira de Formatges Artesans del Vallès Oriental s’ha consolidat amb una tercera edició marcada per l’assistència d’un públic atret per la qualitat dels seus productes. El seu organitzador, Francesc Portet, va apuntar “l’elaboració artesana, la proximitat geogràfica i la qualitat dels productes” com a claus de l’interès que la fira ha despertat a la comarca. I és que després de les dues primeres edicions, “a la tercera va la vençuda”, conclou.
“La primera edició va ser la novetat, la segona va servir perquè la gent comencés a conèixer la fira”, i la tercera edició, tal com explica Portet, “la gent ja l’esperava”. Així mateix, els vuit productors que hi van participar van coincidir a valorar aquesta edició com la millor de les tres. “Estem recollint els fruits de les dues edicions anteriors”, va assegurar Enric Blajé, president de l’Associació de Productors Artesans del Vallès Oriental. Tots ells van mostrar-se molt satisfets pels resultats aconseguits en una jornada en què fins i tot el bon temps va acompanyar.
Els escuradents, amb suculents daus de formatge clavats en un dels extrems, van ser els autèntics protagonistes de la festa. A mitja tarda, a la parada de Can Piolet el formatge fresc i el recuit ja havien passat a millor vida. I si volies formatge tendre de cabra ja no el podies trobar a l’expositor del Molí de la Llavina.
Amb moltes fires a l’esquena, els venedors es converteixen en experts en costums populars i hàbits de consum: “Al matí la gent va per feina i a la tarda venen a passejar”, comentaven quan feien balanç de la jornada. Eren les vuit del vespre passades, el Barça jugava un partit de futbol a Màlaga i el bullici de la plaça desapareixia lentament.
La quarta edició de la fira se celebrarà el proper mes d’octubre, un cop hagi passat la calor que tant fa davallar el consum de formatges. Així, edició rere edició, els artesans làctics de la comarca esperen consolidar encara més la fira perquè acabi convertint-se en un referent, tal com va passar amb la fira del formatge de Lladó de l’Alt Empordà.
23 de març 2006
Notícia: Desmunten una antena a les Franqueses
Desmantellen una antena de telefonia mòbil que no tenia llicència ambiental
L’ajuntament de les Franqueses va desmuntar, la setmana passada, l’antena de telefonia mòbil que hi havia al terrat de l’edifici número 42 del carrer Sant Joaquim. L’antena, que pertany a l’empresa Telefònica Mòbils, no disposava de la llicència ambiental des que l’any 2003 l’ajuntament va denegar-la per no complir amb el planejament urbanístic del municipi. Després que el Jutjat Contenciós Administratiu número 7 de Barcelona donés la raó a l’ajuntament, el govern de les Franqueses ha decidit executar ell mateix el desmuntatge.
“Els hi vam demanar que traiessin l’antena i no van voler”, assegura el cap d’àrea d’Obres, Serveis i Medi Ambient de l’ajuntament, Manel Fernàndez. Per aquest motiu, ha estat l’ajuntament el que ha hagut de planificar i executar l’operació que ha costat 15.247 euros, i que farà pagar a Telefònica.
Segons fonts de Telefònica, l’eliminació d’aquesta antena no farà perdre cobertura als usuaris del municipi, asseguren que “només es notarà pèrdua de cobertura a l’interior d’alguns edificis”. La funció de l’antena era evitar la congestió de la xarxa, per això després del desmuntatge “hi poden haver problemes de congestió”, afirmen.
El desmantellament va començar el dilluns de la setmana passada i va allargar-se fins al divendres, dia en què es va tallar el carrer perquè una grua baixés l’antena fins al terra. Quatre operaris han treballat en el desmuntatge de tota l’estació base de telefonia mòbil. Els aparells s’han guardat al dipòsit municipal a l’espera que l’empresa se’n faci càrrec.
Editorial
Mobilitzacions políticament incorrectes
És curiós comprovar quin és el grau de simpatia que una mobilització ciutadana pot crear en el conjunt de la societat. Aquests dies, a França, els estudiants surten al carrer per protestar contra el “Contracte de Primera Feina”. A casa nostra, en canvi, els joves es mobilitzen per emborratxar-se tots junts al carrer. L’opinió pública benpensant se situa ràpidament al costat de les mobilitzacions dels joves francesos, i encara triga menys a rebutjar els “macrobotellons”. Els dos casos marquen la línia divisòria entre el que és políticament correcte i el que no ho és.
La reivindicació dels francesos persegueix uns objectius legítims. En canvi, l’altre mobilització té aquell punt de bacanal primitiu que tan espanta als ciutadans. Els mateixos que s’escandalitzen amb aquestes festes etíliques lamenten que el jovent no es mobilitzi per objectius més honrosos. Una espècie d’elitisme reivindicatiu ha calat en les classes mitges i progressistes. És més “cool” demanar la llibertat del Tibet i explicar perquè és necessari prohibir la caça de balenes, que no pas reclamar el dret a beure en un banc qualsevol, d’una plaça qualsevol, d’una ciutat qualsevol.
Les institucions van prohibir que grups de joves es reunissin a la via pública per beure un parell de xibeques. Ara, les institucions han de fer front a concentracions de milers de joves amb les seves corresponents xibeques. No porten pancartes ni exigeixen res. Es limiten a fer el que els hi han prohibit. És una mobilització que satisfà per si mateixa l’objectiu que es proposa. També, igual que les mobilitzacions franceses, satisfà les inquietuds violentes d’alguns. Però, curiosament, cremar un establiment està més ben vist si ho fas en contra de la precarietat laboral.
Sopta que poca gent, o ningú, defensi el dret de les persones a beure en una plaça en comptes de fer-ho en un bar. Potser no és un dret prou important per tenir en compte. O potser és massa vulgar per perdre el temps defensant-lo. Tot i això, sembla un dret assequible i negociable. Si es parteix de la base que per sobre de la llibertat hi ha d’haver la responsabilitat, no és possible parlar, riure i beure al carrer sense molestar ni embrutar?
20 de març 2006
Notícia: Queixes dels pagesos de les Franqueses
Els pagesos reclamen el mateix tracte que les urbanitzacions pels vessaments incontrolats
Els propietaris agraris de la comarca denuncien que les urbanitzacions aboquen aigües residuals amb impunitat
L’Associació de Pagesos i Propietaris Agraris del Vallès, que el dijous va celebrar la seva primera assemblea a Can Ribas, considera que les administracions persegueixen de forma desigual els culpables dels vessaments incontrolats. Els pagesos es queixen de les denuncies que reben quan, amb pluges abundants, es produeix un vessament a la seva propietat que afecta algun aqüífer. En canvi, asseguren que les urbanitzacions i municipis que no tenen depuradora avoquen les aigües residuals als torrents i les rieres durant tot l’any.
Per aquest motiu, durant la trobada, es va exigir a les administracions que vetllin per la igualtat de tracte entre les activitats ramaderes, les urbanitzacions i els municipis “en els moments en què per força major es pugui provocar un vessament incontrolat”, com recollien en un manifest elaborat per l’assemblea. Els agricultors van recordar que tot i que les urbanitzacions tinguin depuradora, “en casos de pluges abundants ho aboquen tot al riu a través d’un dispositiu habilitat per a aquests casos”.
Els propietaris agraris van demanar que la fiscalia de Medi Ambient “retiri d’immediat les demandes interposades a ramaders en casos en què no s’ha provat mala fe, en base a l’article de la constitució: tots som iguals davant la llei”.
“El pagesos som denunciats de seguida si se’n va una mica de suc del femer al torrent”, va lamentar el president de l’associació, Pere Clos. No només clamen contra un tracte desigual, també denuncien que els abocaments de les urbanitzacions “infecten les aigües dels pous de moltes granges”. Mentrestant, “els pagesos són denunciats, multats econòmicament, condemnats a anys de presó i fins i tot se’ls pot obligar a parar l’activitat”, va explicar Pere Clos.
A l’assemblea, a la qual van assistir unes 50 persones, es va demanar que es posi fre a “la criminalització del sector agropecuari”. Segons Joan Felip, membre de l’entitat, “tots els cursos hídrics pateixen abocaments i mai s’ha portat davant d’un tribunal al president d’una urbanització”. Els pagesos van deixar clar que ells són els primers interessats en el manteniment del medi ambient, però estan en desacord amb el fet que “un torrent sense aigua tingui una afectació de 50 metres per banda, mentre que si passa per una zona urbana resulta que l’afectació és zero”, va afirmar Pere Clos.
13 de març 2006
Entrevista a Arturo San Agustín
És cert el mite que moltes campanyes publicitàries s’improvitzen a última hora?
A mi només em va passar una vegada. Normalment he intentat ser professional, però un cop, amb una marca de jerseis per a “pijos” que ara ja no existeix, vaig presentar una campanya que creia que estava molt bé. Tot i això, el client va dir-me: “Amb la fama que tens esperàvem alguna cosa més creativa”. Vaig cabrejar-me i li vaig dir que la idea més creativa la portàvem, però no ens atrevíem a presentar-la perquè no tenien diners per pagar-la. Em va respondre: “Això ho hauré de decidir jo. Quina idea és?”. La volta al món, li vaig dir, la volta al món de veritat. I mentre li deia anava pensant com podia justificar la campanya. El tio va contestar: “Aquesta és la idea que jo esperava. I podré venir amb la meva avioneta on estigueu rodant?”. Si no toques gaire els collons sí, li vaig dir. La campanya va ser un èxit. Associava el personatge que portava aquests jerseis amb un tio que viatjava per tot el món.
A la pel·lícula “Primera Plana”, el protagonista vol deixar el periodisme per la publicitat. Tu vas fer el camí invers. Quina és la direcció més saludable? Diria que de la publicitat al periodisme. Jo de petit volia ser escriptor, ser Hemingway o Graham Greene. Per mi, els escriptor eren aquells que pujaven i baixaven de l’escala de l’avió i que s’allotjaven en hotels collonuts. Pensava que ser escriptor era viatjar i conèixer gent. Això m’ho va donar la publicitat. En aquella època es manejaven uns pressupostos brutals. Anàvem a rodar per tot el món i això em va permetre viatjar i conèixer gent. Però on realment he trobat el que m’agradava és amb el periodisme, perquè també he pogut viatjar i conèixer gent, que suposo que és l’objectiu de tots els periodistes. És una professió que et permet parlar des de la puta fins al príncep, i això és un privilegi. Allò que pensava que era ser escriptor era ser periodista.
El periodista es guanya la vida escrivint. Igual que l’escriptor...
Hemingway deia que el periodisme és una professió que s’ha de saber deixar a temps.
Què passava abans a la redacció d’un diari que no passi ara? No he conegut les llegendàries redaccions on es tancava a les dotze de la matinada i després tots els periodistes anaven de farra. Però sí que he conegut unes redaccions plenes de fum i a grans e il·lustres bevedors intel·ligents. Ara a les redaccions només hi ha aigua mineral. Crec que la qualitat del periodisme ha estat molt relacionada amb un cert nivell etílic. És una metàfora de la vocació que ha d’existir en tot periodista. Abans el periodisme era un estil de vida. Estava mal pagat, estava mal vist i es feia a unes hores en què la gent no treballava. D’alguna manera els periodistes havien de ser una gent especial. Des de que hi han horaris de nou del matí a nou de la nit i molts periodistes no surten al carrer, és com si es treballés a “La Caixa”. Tot i això, conec molts companys que encara viuen el periodisme com un estil de vida. El que té de bo el periodisme és que et permet accedir –si tens sort- a persones i a llocs que mai, per la teva extracció social, podries arribar-hi. Si et dones conta d’aquesta sort sense convertir-te en un cortesà és una cosa meravellosa.
Creus que s’està perdent el periodisme com a estil de vida? No es pot perdre el trepitjar el carrer i el voler conèixer gent. Hem de ser tafaners. Amb la gent jove descobreixes autèntics entusiastes, que sempre han existit, i a tios que no tenen vocació de periodista, sinó de ser “jefes”. Molta gent no vol marxar de corresponsal. Crec que treballar en una agència de notícies i ser corresponsal una temporada és bàsic per tot periodista. Segurament les generacions anteriors a la meva i els que ara tenim 50 tacos ho idealitzàvem tot. Tot era una aventura per nosaltres. Si a mi amb 20 anys em diuen que puc anar de corresponsal a qualsevol país, no preguntaria ni a fer què. Això és un periodista. D’alguna manera, el periodista de veritat neix, no es fa. Cada vegada te n’adones més que a la gent li emprenya treballar al cap de setmana o sortir per la nit. Crec que el periodisme es fa per les nits, quan parles, quan escoltes, quan veus i quan vas pel carrer. Hi ha molta gent que diu que li agradaria sortir del despatx però que no el deixen. Després descobreixes que quan poden sortir no ho volen fer. Crec que sí, que s’està perdent el periodisme com a estil de vida.
Quin paper juga el sentit de l’humor en el periodisme? Per mi la ironia és bàsica. Sense la ironia no aguantes gaire temps fent articles, perquè el lector no et suporta. El que passa és que, bastant sovint, la ironia et traeix perquè no tothom l’entén, ni té la obligació d’entendre-la. És un risc que has d’assumir. Els petits o grans fracassos que he tingut m’han vingut donats per la ironia, per gent que ha entès una altra cosa. El sentit de l’humor també és necessari, però ha de ser humor intel·ligent. El que es fa a molts mitjans audiovisuals no és humor, és una burleta, és una cosa innòcua. L’humor que aplaudeix el poder, que és el que està passant ara a Catalunya, ni és humor ni és res. L’humor no ha d’agradar als poderosos.
La modèstia és un defecte? Un ha de ser prou intel·ligent per demostrar que és modest encara que no ho sigui. Però tampoc et pots passar, perquè si et passes de modest hi han tios intel·ligents que descobreixen que ets un egòlatra brutal. La gent intel·ligent, encara que no sigui modesta, ha d’aparentar que ho és.
En el teu llibre “Mama, quiero ser periodista” vas escriure: “Sospito que en el futur els diaris els escriuran els lectors”. Sembla que els trets van per aquí... Cada vegada hi ha menys filtres entre els fets i les notícies. És bo perquè a la gent li agrada participar, però pot ser dolent depenent de l’ús que se’n faci. A vegades, amb l’excusa de la participació no tens la necessitat de mostrar que tens idees, es corre el risc d’afavorir als mediocres i que el diari te l’acabin fent ells. Si els periodistes ens convertim en mers intermediaris no valdria la pena que existís aquest ofici. Els filtres no són bons, però crec que són necessaris. Impliquen una certa manipulació, però també, en segons quins casos, et garanteixen honestedat i qualitat. És evident que els lectors cada vegada tindran més pes, fet que els mitjans de comunicació no sempre tenim en compte. Moltes vegades no parlem de les coses que interessen a la gent amb prou intensitat, i aquesta pot ser una de les causes, en part, de l’èxit d’Internet.
Un periodista pot arribar a provocar una guerra? 
Un periodista no, però un periodista utilitzat sí. Fa un mes vaig estar sopant amb serbis i bosnis i sempre et diuen que la guerra dels Balcans va començar a les ràdios. Però si un periodista no té al darrera el poder que l’utilitza no és res. Molts periodistes de la meva època, sobretot madrilenys, diuen que el cas “Watergate” reflexa com dos periodistes del “Washington Post” (foto) es van carregar el president Nixon. Així volen demostrar el poder de la premsa. Però no. És el poder que va utilitzar dos periodistes per carregar-se a un altre membre del poder que en aquells moments no interessava. Un periodista per si sol no pot perpetrar una guerra ni construir un hospital. Darrera del periodista ha d’haver-hi el poder que l’utilitza, que quasi sempre és econòmic. I ell, conscient o inconscientment, es deixa utilitzar o participa de la utilització. El periodista és el vehicle ideal per declarar una guerra.
Creus que la societat occidental viu en decadència? Sí perquè ho constato. Les coses han deixat de tindre valor. Som producte d’una moral cristiana, que al desaparèixer no s’ha sabut substituir per l’ètica. El drama és que ara s’ha establert la llei de la selva, la llei del més fort. Si això és decadència, doncs suposo que sí. Segurament abans hi havia persones que no actuaven així per por, però potser es vivia més còmodament. Ara ningú té por de ningú. Més que societat de decadència, diria que és de suïcidi. L’ésser humà tendeix a l’autodestrucció. És un teoria absolutament de bomber, però segurament hem nascut per procrear i per això només es necessita menjar, beure, follar i cagar. Quan tot això està assegurat apareix la cultura i ens comencem a complicar la vida. El resultat és que la decadència típica dels anomenats països desenvolupats no es dóna en els dits subdesenvolupats, perquè allà a la gent el que li preocupa és viure, sobreviure. Quan la societat té la supervivència assegurada es produeix la catàstrofe.
Què opines de les causes perdudes? Si són justes són poesia. Capitans de causes perdudes sempre n’hi ha d’haver, encara que mai es recuperin aquestes causes. Aquests són els autèntics poetes de les causes justes. La utopia és perillosa, amb la utopia ens han fotut moltes maldats i hi ha molt llest que s’ha col·locat. No parlaria d’utopies, parlaria de millors horitzons més poètics. Molts diuen que sense utopies no haguéssim avançat, però n’hi han molts que s’han quedat pel camí. No crec en els salvadors de les pàtries perquè tot salvador és un home que té greus problemes personals. No s’atreveix a enfrontar-s’hi i llavors intenta solucionar els problemes dels demés. Tots tenim problemes personals però aprenem a conviure amb ells. Més aviat crec en els que no intenten salvar a ningú, però lluiten per aportar el seu gra de sorra.
10 de març 2006
Notícia: Queixes de la oposició de les Franqueses
Denuncien falta de transparència en la gestió dels “Franqueses Entorn Verd”
Els grups de l'oposició, tret del PSC, demanen una auditoria per conèixer els comptes de l'empresa dedicada a gestionar projectes urbanístics
“No busquem, ni creiem que existeixi frau. Només volem conèixer els números per saber si la gestió s'està fent bé o no”. Així justificava el regidor, Joaquim Grau, la sol·licitud presentada pel seu grup (GIPF) juntament amb ERC, PP i Els Verds. Els quatre grups municipals de l'ajuntament dels Franqueses (governat per CIU) van sol·licitar el passat 6 de març, al Registre Mercantil de Barcelona, que s'iniciïn els tràmits per fer un auditoria econòmica a l'empresa municipal “Els Franqueses Entorn Verd SA”.
La falta d'informació que reben els grups municipals, respecte als comptes d'aquesta societat de capital municipal, és el principal motiu pel què han decidit demanar l’auditoria. Els grups es queixen de falta de transparència per part de l'equip de govern liderat per l'alcalde Francesc Torné (foto). A més, lamenten que el govern municipal no els hagi deixat “ni ser oients en el Consell d'Administració de l'empresa municipal”, va afirmar Joaquim Grau.
Tots els regidors de l'ajuntament són membres de la Junta General d’Entorn Verd, motiu pel qual els quatre grups municipals es consideren responsables de la gestió. “Tenim la mateixa responsabilitat, però no els mateixos drets per veure la gestió d'aquesta empresa”, es queixava el regidor Grau.
No només això, l'oposició lamenta que es posin impediments “perquè no es pugui tenir accés als comptes d’Entorn Verd”, va denunciar el regidor dels Verds, Ferran Gontán. Cada any, l'ajuntament tria una empresa auditora perquè s'encarregui d'auditar la societat anònima “Entorn Verd”. Tot i això, l’oposició considera que és necessaria una auditoria externa que sigui aliena a tots els grups del consistori. Es tracta “d'una acte d'higiene política”, van afirmar.
“Els Franqueses Entorn Verd” ha rebut, aproximadament, el 70% del pressupost de l'ajuntament pel 2006. Els quatre grups van recordar aquesta inversió municipal i van expressar una preocupació: “Dintre d'un any hi haurà eleccions, i ens agradaria saber amb què ens trobarem”.
(Notícia publicada a la Revista del Vallès del 10 de març de 2006)
06 de març 2006
Notícia: Ple municipal de Canovelles
L'Ajuntament de Canovelles condemna l'aixecament militar de 1936
Tots els grups municipals, excepte CIU i PP, han aprovat una moció de suport al 75º aniversari de la II República
L'equip de govern de l’ajuntament de Canovelles, format per deu regidors del PSC, ha votat a favor d’una moció presentada per ERC e ICV en la que es condemna l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936. La moció, aprovada en un ple extraordinari celebrat el 28 de febrer, va ser consensuada pels tres grups municipals i va rebre el vot negatiu de CIU i PP.
L’alcalde de Canovelles, Josep Orive, va argumentar el vot del seu grup municipal afirmant "que es just que es recuperi la memòria històrica", i va afegir "que s’ha de fer justícia amb la República". En aquesta moció de suport al 75º aniversari de la II República, es va acordar que el consistori pugui donar suport a les iniciatives de les entitats socials i cíviques que vulguin commemorar aquest aniversari.
Amb l’objectiu de recuperar la memòria històrica, el ple municipal també va decidir començar les gestions necessàries per dedicar el nom d’un carrer del municipi a algun alcalde republicà de Canovelles. La moció presentada suggereix el nom de Josep Gratacós amb la intenció de "recuperar el greuge històric de la ciutat".
No obstant això, el 14 d’abril, dia en què es commemora la proclamació de la II República, no onejarà la bandera republicana a l’ajuntament com van proposar ERC e ICV en la seva moció conjunta. L’equip de govern va rebutjar la proposta "perquè no s’adapta a la llei", va explicar l’alcalde.
(Notícia publicada a la Revista del Vallès del 3 de març de 2006)
03 de març 2006
Editorial
Sóc el “motivat” autor d’aquest bloc. Poques vegades utilitzaré l’editorial de Mediabloc Vallès per parlar d’assumptes que m’afecten directament, però aquesta vegada serà l’excepció. Em dirigeixo als meus lectors -que es conten per centenars de milers arreu del món- per aclarir les circumstàncies amb les que es va publicar una crònica que vaig escriure per la Revista del Vallès.
La notícia tractava l’inici de la campanya antiestatut del PP a Granollers. Un cop redactada, vaig demanar al cap de redacció que m’ensenyessin els canvis que introduirien abans del tancament de l’edició. La qüestió és que no vaig arribar a veure els canvis abans que la publicació arribés als quioscos. L’avantítol que van col·locar deia així: “El inicio de la campanya del Partido Popular fue obstaculizada por una concentración de jovenes independentistas.”
Sense entrar en la intenció o la veritat d’aquesta informació, el fet és que em va molestar que no complissin la seva paraula d’ensenyar-me els canvis. Per això he volgut aclarir des d’aquí que jo mai he dit que “els independentistes van obstaculitzar la recollida de firmes del PP”. Tot i això, el text anava signat amb el meu nom, posant-me paraules a la boca que mai he pronunciat. Per veure la crònica tal com la vaig redactar fes click aquí. A la fotografia he encerclat els canvis que “ells” van considerar adequats.28 de febrer 2006
Entrevista a Albert Sànchez Piñol
“Si a la bústia m’arriba una carta amb l’adreça equivocada l’obro immediatament”
Albert Sànchez Piñol és antropòleg i escriptor. L’any 2002 va publicar "La Pell Freda”, novel·la que s’ha traduït a més de 30 llengües. Piñol té 41 anys, va néixer a Barcelona i reconeix que té més fòbia social que els escarabats. Tot i això, durant una tertúlia literària a Granollers, va acceptar de respondre'm algunes preguntes. Ell mateix ha escrit les respostes. I és clar, no m’he atrevit ni a corregir les faltes d’ortografia.
Escriure llibres permet seduir més a les dones?
Jo diria que qui vulgui lligar el que ha de fer és anar a un gimnàs.
De què t’ha servit escriure llibres?
Jo he estat molt afortunat. Gràcies a l’èxit dels meus llibres he pogut deixar de banda la meva feina habitual: la redacció d’enciclopèdies temàtiques. Ara puc escriure el que vull. Fixa’t si m’ha anat bé que fins i tot tinc temps per a la bona obra diària i així resoldre el treball d’assignatura a un estudiant de periodisme.T’agrada escoltar dissimuladament de què parla la gent al teu voltant?
Que si m’agrada??? Jo sóc un d’aquells xafarders tan compulsius que si a la bústia m’arriba una carta amb l’adreça equivocada l’obro immediatament. Però crec que la pregunta es refereix a les vinculacions entre la meva xafarderia i la meva literatura. No. D’això res de res. Com deia aquell, “el meu regne no és d’aquest món”. Tot i així, recordo un dia. Era al metro i al meu costat seien dues dones que parlaven d’un llibre. Pel que vaig sentir, l’argument tractava d’un individu enamorat d’una dona que en realitat no existia. Vaig parar l’orella, és clar. Però van baixar a la següent estació! Per què no els vaig preguntar el títol? Em van fallar els reflexes. En altres paraules: és possible que Pandora al Congo sigui el plagi d’un llibre que mai he llegit...Què opines dels premis literaris?
En bona part jo sóc un producte dels premis literaris. Em refereixo als premis locals, de petita escala. Durant una bona temporada em treia un sobresou amb aquests concursos de 50, 100, 150 peles. En vaig arribar a guanyar una pila! I vulguis que no, t’animen. Pots estar segur que aquests premis estan dirigits per l’ànim més honest i desinteressat. És lògic que no tinguin espai als mitjans, però també és una llàstima perquè ajuden a conformar una xarxa cultural invisible, però sòlida. Per la resta, qualsevol pot entendre que la majoria dels premis amb dotació econòmica milionària tenen tant a veure amb la literatura com la Coca-Cola amb la set.Quin és el millor moment del dia per escriure?
Jo més aviat sóc ocell de nit. Però va com va. M’agradaria tant ser un escriptor disciplinat! En el fons escriure no és res més que un estat mental, i jo mai he après a domesticar-lo.Què acostumes a fer en el teu temps lliure?
Sóc el campió del món d’un joc d’estratègia militar per xarxa, dissenyat per un dels assessors de Karpov. (El campió d’escacs). La veritat és que no té massa mèrit: en tot el planeta només som entre cinc i déu jugadors. La final de l’any passat la vaig guanyar contra un nano de Singapur. Ara hi ha un nou participant molt bo, de Letònia o Lituània, no me’n recordo. Però me’l pelaré igual. Segur.La modèstia és un defecte?
El defecte és la modèstia falsa. Una modèstia excessiva pot ser molt irritant, sí.Pots dir-me algun defecte i alguna virtut de la societat d’aquí i ara?
La hipocresia. Estem tan satisfets de nosaltres mateixos! I al mateix temps el vici nacional és un verb: rondinar. Som com aquella mosca que no entendrà mai que no pot accedir al paisatge anhelat perquè no veu el vidre contra el que topa. D’altra banda, Montaigne deia que la finalitat de la política és evitar la guerra civil. (Aquest aforisme pot perfeccionar-se eliminant-li la paraula “civil”). Això em fa pensar que, paradoxalment, la hipocresia també és la nostra gran virtut, perquè amaga els conflictes. Ai, senyor.Què has après a la universitat?
A la meva època la facultat d’antropologia era un pou podrit. La immensa majoria de professors que em van tocar, un abisme de nul·litats. L’alumnat no passava de ser un obstacle entre ells i la nòmina. Vaig arribar a tenir una professora incapaç de pronunciar dues frases seguides sintàcticament correctes. I no és cap metàfora! El més escandalós de tot era que feien servir la ideologia —una nebulosa vagament “progressista”— per justificar la seva desídia i incompetència. Atiaven les vagues d’estudiants. Però per què? Per estalviar-se un dia de feina! Naturalment, aquests eren els mateixos que exigien la “solidaritat” dels estudiants davant de qualsevol reforma que pogués afectar-los. Buf! Recordo un cas que encara em fa mal, durant els cursos de doctorat. Hi havia un parell de nanos de Costa Rica, molt trempats. Bé, per a ells els estudis no eren cap broma. Eren d’una extracció social molt humil, estaven becats i necessitaven tornar amb un expedient brillant o perdrien la seva feina. Ho vam parlar i vaig entendre la seva situació. Com que en aquella assignatura només podien adjudicar-se dues matrícules d’honor em vaig retirar elegantment de la, diguem-ho així, competició acadèmica. Al final del curs era e-vi-den-tí-ssim que havien fet els millors treballs, les millors exposicions, tot. A més, et trencava el cor veure que sacrificaven una part del seu preciós temps afegint-se a reivindicacions estudiantils que no els afectaven, per pura solidaritat. (Em sembla recordar que estaven afiliats al partit comunista d’allà, o alguna cosa així). Creus que els hi va servir de res? La mala puta que duia l’assignatura era una tarada total. (Aquesta no és la mateixa de la sintaxi penosa. Aquesta de cada quatre paraules que pronunciava una era “¿bueno?”. Un dia, per avorriment, vaig comptar els “¿bueno?” fent palets amb un boli i en quaranta-cinc minuts me’n van sortir setanta-dos. Escoltar-la et desfeia els nervis, de debò). Bé doncs, la focaburra aquesta només va donar una matrícula, i va ser a l’única noia de la classe, òbviament per solidaritat femenina. (???) Jo és que no m’ho creia. Una neneta ultrapija i borderline, que en certa ocasió va pensar-se que volia enredar-la: simplement no podia creure’s que jo només tingués tres parells de sabates. Aquesta estudiant, quan m’havia tocat fer una exposició sobre la productivitat i la redistribució social entre els mbuti de l’Ituri, va preguntar-me: “Pero los pigmeos... ¿son bajitos o no tanto? (sic.) No sé què se’n va fer, dels nanos de Costa Rica. Recordo, això sí, la cara que van fer en veure les notes. Reprenc la pregunta. Tot i el que he dit, també és cert que vaig trobar tres bons professors, potser quatre. Ben mirat, això ja és molt. Moltíssim. I només em van ensenyar una cosa: a aprendre. Sempre els estaré agraït.Altres entrevistes recomanades:
Entrevista de El País realitzada pels lectors
Entrevista de la revista de la Universitat de Barcelona
27 de febrer 2006
Crònica: Recollida de firmes anti-Estatut a Granollers
Olano: “Vinga... machotes”
El PP aconsegueix un centenar de signatures contra l’Estatut en el primer dia de campanya a Granollers
Una vintena de joves de les Noves Generacions (NG) del PP es mantenia immòbil, a les set de la tarda de divendres passat, davant la taula que havien muntat a la porta del Museu de Granollers. El motiu: recollir signatures per demanar que el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya es faci a tot l’estat. I no va trigar gaire a arribar una altra vintena de joves que, cantant l'himne de Els Segadors, es van situar davant dels populars increpant-los al crit de “feixistes fora de Granollers”. Mitja hora després, la regidora i candidata del Partit Popular a l'ajuntament de Granollers, Maria Ángeles Olano, començaria una xerrada a la sala d'actes del Museu per a argumentar el no del PP a l’Estatut.
Olano va demanar als joves de NG que l’acompanyessin per escoltar la conferència. “Que vinguin tots cap a dintre”, deia des de la porta del museu. Davinia Ruiz, regidora del PP a Granollers i presidenta de NG de la comarca, va contestar amb nerviosisme: “si marxem ara serem nosaltres els covards”. Olano va respondre: “a ells no cal demostrar-los res, la gent gran d’abaix (referint-se al centenar de persones que esperava l’inici de la xerrada) és la que mereix la nostra presència”. Llavors Olano, envoltada de les NG, que lluïen samarretes taronges amb el lema “Tots tenim dret a opinar”, va entrar al Museu animant els seus acompanyants: “vinga... machotes”, els va dir dirigint-se a la sala d’actes.
Olano, que és diputada del PP al Parlament de Catalunya i que ha viscut de prop la negociació sobre el projecte d’Estatut, va parlar en castellà, “en la meva llengua materna, fent ús de la meva llibertat d’expressió”, va aclarir. A la sala, poques cadires buides, i des del minut zero, la regidora va començar a carregar contra el projecte d’Estatut que ara es debat en el Congrés de Madrid. Olano va expressar “la preocupació que es viu davant aquest tema”, motiu pel qual el seu partit demana un referèndum a través d’una campanya de recollida de firmes. La popular considera que el projecte de nou Estatut suposa una “desconnexió entre la realitat de la societat i la dels polítics”, i va definir aquest procés com “un moment convuls en la política espanyola”.
Olano va votar no a l’Estatut que va sortir del Parlament el 30 de setembre. “Vem votar no a un projecte que considerem insuficient per a Catalunya, no vem votar contra Catalunya”, va afirmar. No només això, també va assegurar voler “més competències i mes finançament, però dintre de la Constitució”, que va comparar amb l’edat d’un bebè, doncs va enumerar diverses constitucions de països occidentals que superen de llarg l’espanyola.
La diputada popular va seguir argumentat el no del PP al Estatut, que considera que “pretén ser una Constitució de Catalunya”. Va assegurar que aquesta llei estatutària “vol recuperar la memòria de 1714 que ja va recuperar la Constitució del 78“. “Quina necessitat hi ha de reescriure la història?”, es va preguntar abans d’afirmar: “no cal reobrir-la cap al passat, sinó cap al futur”.
La regidora de Granollers també va queixar-se de l’intervencionisme de l’Estatut que, segons ella, es descobreix a través de l’inusual extensió d’una llei d’aquestes característiques. “És un text llarg. De 40.000 paraules. Necessitem lleis concises. Això no és una norma intervencionista?”. També va acusar als polítics catalans d’enganyar als ciutadans, ja que després d’elaborar l’Estatut en el Parlament -que ha suposat dos anys de treball- “s’està modificant punt per punt”. Sobre les retallades que s’estan duent a terme en el Congrés dels Diputats, Olano va expressar el seu desig frustrat de poder lliurar “un text que el Congrés acceptés tal com ve”. La diputada va finalitzar la xerrada dient que amb un sí a aquest Estatut, “renunciaríem al que realment volem, el que ens van ensenyar els nostres pares, el que és la base de l’educació dels nostres fills”.
Crits i silencis Durant dues hores, van cohabitar entre vorera i vorera del carrer Anselm Clavé, els partidaris de l’autodeterminació de Catalunya i els que impulsen un referèndum perquè tots els espanyols decideixin el futur de l’Estatut català. Quatre policies locals van encarregar-se de supervisar l’esdeveniment. Van ser dues hores intenses al centre de la ciutat. A un costat els joves independentistes, que duien pancartes on es llegia: “Prou estatuts. Som una nació. Autodeterminació”, corejaven crits hostils contra les Noves Generacions (NG) del PP.
A l’altre banda es va instal·lar la llei del silenci: ni consignes, ni càntics. “Nosaltres no anem a boicotejar els seus actes”, deia la regidora del PP, Maria Ángeles Olano, que va ser aclamada per les NG al crit de: “alcaldessa, alcaldessa”. Només en aquest moment es va trencar el silenci dels populars. Altres protestes contra la recollida de signatures van ser menys estridents; concretament la de la Joventut Nacionalista de Catalunya que va lliurar a les NG un exemplar del llibre “El Decret de Nova Planta”.
A les nou de la nit es va reobrir el trànsit al carrer Anselm Clavé. Mentre les NG desmuntaven la taula petitòria, la policia municipal demanava a tots els presents que desallotgessin el carrer per a reobrir la circulació dels vehicles. Les dues comitives es van dissoldre a la Plaça de Catalunya on el PP té la seva seu.
(Crònica publicada a la Revista del Vallès del 24 de febrer de 2006)
16 de febrer 2006
Crònica: Albert Sànchez Piñol a Granollers
“Potser el pitjor dels nostres enemics és igual que nosaltres”
Sànchez Piñol, autor de “La pell freda”, visita Granollers per parlar dels seus llibres
Aquest antropòleg africanista vivia envoltat de pigmeus quan va esclatar la guerra del Congo. Allà preparava la seva tesi doctoral que va haver de deixar a mitges per l’esclat de la violència: “vaig marxar perquè no em pelessin”, va explicar. I un cop a Catalunya decideix escriure “La pell freda”, novel·la que s’ha traduït a més de 30 llengües. Les últimes: l’indi i el rus.
Encara que defuig de la utilització moralista de la història –que prefereix presentar-la per la seva vessant fantàstica i d’aventures-, en veu baixa i com qui no vol la cosa, va retratar-la amb una reflexió prou transgressora: “potser el pitjor dels nostres enemics és igual que nosaltres”, aquesta, va dir encara més fluix, “és la veritat del llibre”.
Piñol no vol firmar contractes per llibres que encara no ha escrit. Mai se sap si podrà “parir” una bona història. I és clar, molts escriptors que cobren per un llibre que encara no han materialitzat es troben amb el dilema: “publico aquest xurro o torno els diners a l’editorial”. Aquest escriptor català no confirma la “nostrada” dita de “la pela és la pela”. Sens dubte, es tracta d’un personatge insòlit... o és que hi ha algun escriptor català que es negui a firmar llibres durant la Diada de Sant Jordi? Ell n'és un.
